HOLA, EM DIC PEP I SÓC ESCLAU

Després de 37 anys respirant sense parar –per sort!- m’ha il.luminat una veritat com un temple. Sóc un esclau. He nascut amb unes manilles que s’han tornat més fortes i opressores. El treball que han fet sobre mi ha estat lent i meticulós, fruit d’anys i anys d’evolució -o d’involució, com us plagui descriure-ho-. Sóc fill d’esclaus i nét d’esclaus. Llarga tradició que es perdura fins a un punt on l’home va decidir tornar-se esclau per no voler veure, o no voler saber, o sense saber-ho i sense veure-ho, tant se val. Visc amb aquesta condició, amb aquesta circumstància, aquesta motxilla plena de repressions, i segurament... no! Segur que els meus fills la duran. Ara bé, abans miraré de buidar-la una mica, si puc, i que puguin arribar tan lluny com el cor els hi digui.
Sóc esclau. Esclau del temps, de viure en aquesta època, d’aquest univers, d’aquesta terra que ens pinten com única, de deus inventats per reprimir, de deus inventats per no veure que som nosaltres els deus, de l’home, de la dona, dels fills, dels pares, de la familia, de la gravetat, de la lluna, del sol, de la natura, de les lleis, de les guerres, de la pau, de l’amor, del sexe, de l’espasa, del regals, dels rius, del mar, de les ciutats, de la contaminació, de la foscor, de la por, del més enllà, del cor, dels pensaments, de les discussions, dels conflictes, de les emocions, dels sentiments, dels sentits, del que veig, del que no veig, del que m’imagino, del que és evident, de la feina, de les notes, de les mirades, dels judicis, de la crítica, de les abraçades, del que s’espera de mi, dels desitjos, dels objectius, de la competició, de les medalles, de la glòria, de la fama, de l’enveja, de la covardia, del desamor, de l’exigència, dels somnis, de la tecnologia, de l’oci, de la dispersió, de les drogues, de la mentida, de la veritat, del cel, de l’infern, de tancar les portes amb clau, de posar alarmes, del despertador, dels diners, de tolerar i acceptar ser un esclau, de no voler ser res més que un esclau, de ser tan fràgil com la flama d’un encenedor, del telèfon, de mantenir els amics a distància, de mantenir tot el món a distància, de conèixer més esclaus, d’esclavitzar, de la llibertat....
Si no hi haguessin esclaus, la llibertat existiria?? Potser seria un estat natural, com l’ombra d’un arbre on pots anar quan et vingui en gana i ajeure’t.

5 comentaris:

a Montilla el president ha dit...

Otro tema importante para darle publicidad

Recordemos algunas cosas que se HA DICHO Y HECHO en el Parlament de Cataluña y NO SALDRÁ POR LA tv... .... El vídeo te aclarará algunas cosas desde lo más PROFUNDO del Parlament de Cataluña.

http://www.youtube.com/watch?v=zjIKbLDwBAA


(Unir en una línea si sale cortado o con espacios en blanco el enlace)

No a la censura, por la pluralidad. Si lo deseas pásalo a tus contactos (a ser posible en Cataluña), gracias

zel ha dit...

Noi, ja en som dos, i molts més, esclaus tutelats i amb programació... merda!

Moni ha dit...

Cuanta luz !!!!! pasaba por aquí y me quedé.

Pep Mendiola ha dit...

El problema en si mateix, no és la autoconsciència de l’esclavitud, podem veure la llum i evidenciar allò que els arbres no ens permetien veure i acceptar-lo com un fet conseqüent i propi del “caràcter humà” (Si és que li puc dir així). L’esclavitud social en si mateixa comporta una sèrie d’avantatges, de fet no deixem de ser éssers rutinaris, depenem de la quotidianitat per a així creure’ns feliços i continuar amb una vida “intrauterina” (Paraula pedant, ho sé). El pitjor és que no podem escapar, som com els personatges de “El Ángel Exterminador” de Buñuel, cap porta ens impedeix sortir, però no podem, som presoners d’una presó sense portes.

Disculpa pel rotllo, però has donat amb un tema que em preocupa i em qüestiono constantment.

Ens veiem entre nans, gegants, àguiles i dracs de foc.

Xavier Angel ha dit...

Si vols alguna resposta per llençar més llum fes un cop d'ull "Los 7 sermones a los muertos" del Jung.

Amb tot reconeixes esclau d'un mateix, dins aquesta amalgama interdependent sense límits, és el primer pas... després dolor, buit i coratge... i reconeixer les portes, la por, la claretat, el poder i d'altres com la vergonya, la culpa...

I al final no saps res i no sabrás, només son mapes d'altres que tot sovint et duran a llocs desconeguts i potser a prop de la fi podràs dir: "collons, això de viure amb els seus més i els seus menys és una aventura de la hostia". Tant aferrar-me a tot per haver de deixar anar i, ¿qui sap? potser tornar a començar!!!!