TOCAT DEL CARGOL

TORNEM AL NEGRE

2010-10-18T11:37:00.000+02:00

Si amb els ulls oberts no paro de fotre'm òsties....
si ho veig tot negre potser en pari alguna
i qualsevol llum serà benvinguda

HOLA, EM DIC PEP I SÓC ESCLAU

2010-06-15T23:42:00.001+02:00

Després de 37 anys respirant sense parar –per sort!- m’ha il.luminat una veritat com un temple. Sóc un esclau. He nascut amb unes manilles que s’han tornat més fortes i opressores. El treball que han fet sobre mi ha estat lent i meticulós, fruit d’anys i anys d’evolució -o d’involució, com us plagui descriure-ho-. Sóc fill d’esclaus i nét d’esclaus. Llarga tradició que es perdura fins a un punt on l’home va decidir tornar-se esclau per no voler veure, o no voler saber, o sense saber-ho i sense veure-ho, tant se val. Visc amb aquesta condició, amb aquesta circumstància, aquesta motxilla plena de repressions, i segurament... no! Segur que els meus fills la duran. Ara bé, abans miraré de buidar-la una mica, si puc, i que puguin arribar tan lluny com el cor els hi digui.
Sóc esclau. Esclau del temps, de viure en aquesta època, d’aquest univers, d’aquesta terra que ens pinten com única, de deus inventats per reprimir, de deus inventats per no veure que som nosaltres els deus, de l’home, de la dona, dels fills, dels pares, de la familia, de la gravetat, de la lluna, del sol, de la natura, de les lleis, de les guerres, de la pau, de l’amor, del sexe, de l’espasa, del regals, dels rius, del mar, de les ciutats, de la contaminació, de la foscor, de la por, del més enllà, del cor, dels pensaments, de les discussions, dels conflictes, de les emocions, dels sentiments, dels sentits, del que veig, del que no veig, del que m’imagino, del que és evident, de la feina, de les notes, de les mirades, dels judicis, de la crítica, de les abraçades, del que s’espera de mi, dels desitjos, dels objectius, de la competició, de les medalles, de la glòria, de la fama, de l’enveja, de la covardia, del desamor, de l’exigència, dels somnis, de la tecnologia, de l’oci, de la dispersió, de les drogues, de la mentida, de la veritat, del cel, de l’infern, de tancar les portes amb clau, de posar alarmes, del despertador, dels diners, de tolerar i acceptar ser un esclau, de no voler ser res més que un esclau, de ser tan fràgil com la flama d’un encenedor, del telèfon, de mantenir els amics a distància, de mantenir tot el món a distància, de conèixer més esclaus, d’esclavitzar, de la llibertat....
Si no hi haguessin esclaus, la llibertat existiria?? Potser seria un estat natural, com l’ombra d’un arbre on pots anar quan et vingui en gana i ajeure’t.

EL PROBLEMA NO ÉS EL BURKA

2010-05-30T23:16:00.002+02:00

Estic en contra de la prohibició que aquests manaires amb les seves idees brillants fan de l'ús de símbols musulmans sota el pretext de la igualtat i altres ximpleries d'argot democràtic.
Jo aquí hi veig una raó molt més poderosa: No pot ser que un país amb gran arrel catòlica hi puguin conviure altres religions. Monopoli espiritual.
Si, arguments de pes per estar en contra del burka, vel o com li vulguin dir si que n'hi han, en trobo i no els discuteixo. Que la cultura àrab és una cultura basada en el masclisme i que domina a la dona, si, és veritat. I que nosaltres, que pregonem als quatre vents que som uns tolerants de l'hòstia, ens posem a prohibir... no sé què dir-vos... qui som per decidir pels altres? O és que m'ha de venir algú i dir-me com m'he de cordar els pantalons o a quina distància he de separar els peus quan camino?
Posats a fer paral.lelismes i perpendiculades, em recorda aquest decret que desconec si s'ha aprobat, on es prohibeix anar sense roba, o mig despullat, o sense camisa ...tant se val, la qüestió és prohibir, ja que, valga'm deu! Quina visió més horrorosa veure persones amb el tors descobert...potser alimenta engrunes de lascívia que poden acabar en una gran orgia global, us ho imagineu???
O que les platges nudistes estiguin arraconades per no caure en la temptació del 'pecat', quan, fills meus, gràcies a aquest pecat, tots estem aquí!
La qüestió és prohibir. És fer-se notar.
Si prohibissin coses inútils... mmm no sé, per exemple les guerres, l'opressió, les dictadures, els diners, els bancs, les estafes, les manipulacions, la corrupció, les armes...res de l'altra món.
Us convido a dir-me què podríem prohibir?
Potser algun manaire per atzar cau en aquest blog i se li acudeix alguna idea brillant... o potser algun manaire per atzar cau en aquest blog i se li acudeix prohibir-lo...
Salut!

...

2010-03-18T17:52:00.001+01:00

Si jo deixés d’abrigar-te,
n’estic segur,
no passaries fred.

PAM!

2010-02-16T10:12:00.002+01:00

Us escric perquè m’he desdoblat.
El que escriu, o sia jo,
no en té ni puta idea del que escriu
però escriu i escriu fins a l’extenuació.
I a més a més té un petit problema.
Cada vegada que escriu,
lentament com si fos un virus,
les paraules agonitzen,
tremolen,
es sulfuren i es dispersen al buit,
desapareixen!
A sobre tinc una pistola
al clatell i per alguna raó amagada
sé del cert que quan pari d'escriure
PAM!

A punta de pistola apunto al que escriu, o sia jo,
i l’obligo a escriure fins a l’extenuació.
Em sento dictador del meu esclau
i per alguna irrefrenable conducta malèvola,
li vaig esborrant les paraules que va escrivint
per dessesperar-lo,
desfer-lo anímicament
i esfonsar-lo en la misèria.
I estic atent, molt atent
al mes mínim indici,
a la petita insinuació,
a la lleugera possibilitat
de quan aixequi el llapis,
llavors...
PAM!

Si premo el gatell deixaré d’escriure?
Llavors és possible que agafi el relleu
i que algú que sóc jo,
desdoblant-me,
m’apunti amb la pistola i em faci dessesperar eternament.
Jo decideixo.
Continuo apuntant o escrivint.
Heus aquí la qüestió....
PAM!

LES CASTANYES A LA PLATJA

2009-11-01T20:30:00.002+01:00

Estan canviant els hàbits? Estic canviant jo? M'estic fent gran?
Em sento inmers en una cursa de fons sense arribada: córrer, córrer i córrer i no paris de córrer. I la llum? I la porta oberta? La sortida d'emergència? És això el que vull? O no? Dubto, i dubto si dubto quan dubto del que dubto.
Apart de dubtar, en què sóc un gran entès, amb molts de màsters i matrícules d'honor, hi ha moments que em sento fòssil. Que vaig per la vida amb ànima de fòssil. Sento que també fossilitzo el meu entorn. Tinc pensaments fòssils. Hi ha una llei universal que diu: som el que pensem. Doncs ara ja sé d'on ve la meva fossilització. Fàcil, no?
Apart dels fòssils, que deixaré que el meu panteòleg interior se les apanyi com vulgui i com pugui, m'agrada que el fred es resisteixi a venir. No m'agrada el fred.
És curiosa la manera que tinc de funcionar. Des de fa temps estic absort en llegir pàgines web de denúncia del sistema, de vacunes, de grip A, de desigualtats, de negocis, de manipulacions, i com més llegeixo, més apàtic em torno, més m'aixoplugo de tota aquesta tempesta informativa. Ara he provat de llegir una novel.la normal, al costat de la tauleta de nit, al capvespre, en el silenci, i pam! no me n'adono que ja és acabada, devorada i oblidada. Tanta absorció de coses puc fer i després oblidar-ho? Em pregunto què faig amb el meu temps. De moment escriure banalitats com aquesta i que algú que també no sap que fer amb el seu temps (he he) m'ho llegeixi.
Apa adeu!

EVITEM EL CONTACTE

2009-10-06T09:40:00.002+02:00

Si senyores i senyors, la nova premissa, el cant que més escolto d'una manera subliminal, la lletra petita del nostre contracte social diu que evitem el contacte. Si no ens feu cas, com diuen els llumenetes pensants que ens manen, és que ens inventarem una nova grip mortal, que assolarà la humanitat si no seguiu les instruccions de no tocar-se, no fer-se petons, no abraçar-se. Això juntament amb la posada en marxa d'armes de manipulació massiva (la tele), un virus sida perquè no follem a tort i dret, la idolatració de l'individualisme i el consum i una hipoteca per tothom com diu molt bé la nostra preuada constitució. Una gran presó a voluntat pròpia.
-Hola! Què tal?
-Bé, ui no et dono la mà, és que no l'he rentat..
-...i?
-Ja saps, la grip del porc
-Bé, un petó si que ens el podem donar?
-Ui ui, no, i jo com sé que tu no tens la grip?
-A la merda!

Sabeu què, el que saben molt bé aquests llumenetes pensants és que si ens toquem molt, ens fem molts de petons i moltes abraçades i a sobre ens agrada.... ja no ens cal tenir llumenetes pensants... així que... endavant!!

SI FOS...

2009-09-13T23:35:00.004+02:00

.
Si fos la terra...
Faria fora l'ésser humà a patades.

.

SOMNIS

2009-08-25T10:14:00.003+02:00

Vull compartir un somni.

Diuen que en el món dels somnis, tot és possible. Absolutament tot. L'inconscient és un pou infinit de coneixement i saviesa i el somni és una galleda d'aquest coneixement i saviesa que serveix per refrescar-te i calmar la set.

Dins el meu somni tenia uns poders molt especials. Tenia el do de fer desaparèixer tots els bancs i caixes del món. Zas! Ja no hi eren. I com que es feia realitat, doncs anem a eliminar la font de poder: els diners. Zum! Tots cremats i incinerats. Uau! Quin plaer! També volia destruir tot allò que serveix per a matar, les armes. Plas! Cap ni una! I també se m'acudia coses com trossejar les teles, la publicitat, tots els panys i claus que serveixen per a empresonar i empresonar-nos, tot fora. Flash! Crash! Ziummm!

Llavors quedava l'humà, desposeït de tot allò que serveix per a imposar, tota eina que pogués posar-lo per damunt d'unaltre esser humà.

I llavors em venien dues opcions: O ens matem a òsties o vivim plegats amb el que tenim, comú a tots. Tu decideixes!

Fa molt de temps, em vaig trobar una persona que em va dir que la vida és com un gran taulell d'escacs. Hi han les peces blanques i les negres, i tu decideixes amb quines vols jugar.

Salut!!

INVASIÓ POSTVACANCES

2009-08-24T17:25:00.003+02:00

.
Oh no! Ja els veig! S'acosten i enerven a les mans les armes digitals.
L'horitzó n'està ple d'aquests exèrcits que han torturat amb els seus flaixos i canells tots els racons del món i ara esmolen els connectors usb per aixoplugar-nos dins la seva existència.
Estic perdut, no tinc escapatòria possible. Ni un mal de queixal ja em pot servir d'excusa per aguantar sessions quilomètriques de colors en pantalles planes, d'anècdotes que sempre passen al mes d'agost, ni un abans ni un després (quina casualitat!).
Cap escut serveix per a res, ens deixarem arrossegar per aquesta corrent, aquesta plaga, aquest mercat d'obssessions entestades a eternitzar allò que no es pot eternitzar, i quan la gran tempesta s'apaivagui i vingui la calma, felicitarem com correspon al nostre invasor desitjant que almenys s'ho hagi passat bé, qualsevol altra cosa és un atemptat contranatura.

Salut! i bones vacances hagiu tingut...

.

SOL

2009-08-21T12:05:00.002+02:00

Últimament m'hi fixo amb el sol
La llum
L'escalfor
Els colors

El sol de l'alba, el de la posta, les ombres al migdia
El calendari solar

Ara, sempre que puc, m'agrada estendre les mans al sol i rebre l'escalfor.
Sento que m'omplo d'energia, de calidesa, de benestar.

Abans em pensava o em creia més llunàtic, més nocturn. I ho continuo sent.
Això no ha canviat. Les neurones les sento que em treballen més pel vespre.
Estan més relaxades i més fluides.

Això no vol dir que no descarti el sol.
Ara l'integro en la meva vida i em sento més ple.

Odio torrar-me al sol, anar a la platja al migdia.
Visca el sol!

Salut!

CARTA A UN QUEIXAL 2

2009-08-09T03:01:00.002+02:00

Per incompliment de les normatives que marquen el degut descans del portador de tan horrible queixal, aquest queda confiscat fins a nova ordre, sota custòdia de la unitat preventiva de càries, i serà portat a consulta del dentista on se'l sotmetrà a un judici popular i serà motiu d'acompliment de la sentència que allà es dicti. Sense més preàmbuls, me'n vaig a dormir.

Salut!

CARTA A UN QUEIXAL 1

2009-08-09T02:36:00.003+02:00

Benvolgut queixal,
Deixa de tocar-me els nassos, deixa de tocar-me els collons perquè estan vermells i inflats de pensar les 24 hores només amb tu, per tu i només de tu parlo a tothom, monotema, monoqueixal i la gent se'm queixa amb raó: Què no existeixen les teves vacances? Què fan els teus fills? Records a la dona! ...I jo vinga a parlar del queixal, a queixar-me i mirar-me només el melic, vull dir el queixal, i ...Estimat queixal, la vida sense tu continua. T'amenaço directament a sortir de la meua boca encara que em quedi arruinat, encara que vegi les estrelles que encara han de nèixer en algun lloc remot de l'espai infinit, com aquest dolor que em corca el cervell. Tinc càries al cervell! Perquè la teua imatge, queixal meu, navega entre mils i mils de neurones (bé, ara no tantes) i va clavant agulles d'alarma ara que són quarts de tres del matí d'aquest puto dissabte? Diumenge? Veus! Ja no sé ni on sóc. Sé que t'estàs venjant de mi, que si tinguéssim una conversa imaginària després de fumar un peta ( ara torno....) aniria més o menys així:

Jo: Tio, no et passis, que em fot un mal de la òstia.
Queixal: T'ho mereixes!
Jo: Jo?
Queixal: No em cuides, no em vigiles, no em coneixes. Passes del teu cos, no te'l cuides, no et poses en forma, no pares de menjar guarrades, de fumar, de fustigar-me amb el raspall com si fos un mer objecte i sàpigues que sóc molt sensible i m'has abandonat!
Jo: Ostres! Jo no sabia...
Queixal: Els meus germans també agonitzen amb aquesta tortura i no tardaran a rebelar-se...
Jo: Ostres! i ARA QUÈ FEM?
Queixal: Jo ja no tinc remei, i reconec que estic morint matant i fins al final. La lliçó és clara. Espavila't!
Jo: Buf! Collons de peta! I lo fotut és que té raó...

Estimat queixal! Dilluns truco al dentista sens falta i prepara't!

.
Salut!

SENSACIONS

2009-07-09T12:38:00.003+02:00

Avui per motius de feina he tornat a entrar a una església.
Feia anys i panys que no hi entrava.
Basílica de Santa Maria de Mataró.
He intentat que les sensacions em diguessin alguna cosa,
el cap ja m'ho deia: fuig, fuig... com si fos un pobre diable.
Més que la majestuositat (ostentosa i innecessària) m'he intrigat per les entranyes.
El cervell en stand bye.
I no he pogut resistir cert fàstic i pànic alhora.
Olor de rascumit, vell, encartronat, humit.
Tacte enganxifós, de pols viva, tot suava.
Gust de putrefacte, costava d'empassar aquella àurea, la gola plena de fang.
Sorolls que rebotaven per tot arreu, cercant alguna sortida per respirar i ser lliure.
La vista clavada en les figures, en els quadres, en les columnes, en l'espai.
Amb les sensacions ja n'he tingut prou.
Quan he sortit, he bufat: buffff!
Llavors m'he enrecordat del meu passat: familia catòlica, educació catòlica (és com si et fessin un forat al cap i amb un embut t'introdueixen els evangelis, la moral, la doctrina i no sé quantes mentires més...)
Llavors m'he preguntat que és curiós que la gent tingui fe en tot això (la gent és lliure, Pep, és lliure)
Llavors he estat content d'haver fugit de tot això, que ja no sigui meu.
Abans amb odi, amb ira, amb crítica.
Ara amb calma. I em surt: ja s'ho faran!
I perquè escric tot això? No ho sé .. ja m'ho faré, no?
Salu!!

AIXÒ M'HA AGRADAT....

2009-06-18T18:53:00.000+02:00

.
"La Vida Segun Quino..."

Pienso que la forma en la que la vida fluye está mal.
Debería ser al revés. Uno debería morir primero para salir de eso de una vez.
Luego vivir en un asilo de ancianos hasta que te saquen cuando ya no eres tan viejo para estar ahí.
Entonces empiezas a trabajar, trabajar por cuarenta años hasta que eres lo suficientemente joven pare disfrutar de tu jubilación.
Luego fiestas, parrandas, drogas, alcohol. Diversión, amantes, novios, novias, todo hasta que estás listo para entrar a la secundaria...
Despues pasas a la primaria y eres un niño (a) que se la pasa jugando sin responsabilidades de ningun tipo.
Luego pasas a ser en bebé y vas de nuevo al vientre materno, y ahi pasas los mejores y últimos 9 meses de tu vida flotando en un líquido tibio hasta que tu vida se apaga en un tremendo orgasmo...
¡¡¡¡ESO SI ES VIDA!!!!
Quino

.

LA PORTA DEL PARADÍS NOMÉS S'OBRE DES DE DINS........

2009-06-09T20:38:00.001+02:00

.
.
.
Així que...

Relaxa't i endavant!
.
.
.

SABATES

2009-03-12T22:21:00.005+01:00

Si per tirar unes sabates al Bush li cauen tres anys de presó,
responeu-me sisplau:

Quants anys de presó es mereix el Bush?

Collons de món!

TORNAR A ESTUDIAR

2009-03-09T17:40:00.004+01:00

Dit i fet! Tenia forces dubtes i molt de cangueli -un sac ben ple que hores d'ara ja és mig buit- i és un tipus d'estudi que per sort no necessita colzes ni memòria, sino experiència i il.lusió. I valentia, molta valentia.
Pensava obrir un nou blog i tenia molts números de què fos anònim i abocar totes les sensacions que m'anessin passant, descarregar-me de tensions i nudrir-me d'energia anònima. No ho he fet perquè ja em costa ser constant (lo que em costa actualitzar el blog, escriure comentaris, contestar-ne els que em feu arribar -en definitiva, mimar-vos una mica!-) i crec que ho aniré fent en aquest blog meu, que és el que tinc i que és el que sóc.
Lo que estic estudiant, més que estudiar millor seria dir-ne: lo que m'estic formant és per ser terapeuta gestalt. No sé si ho heu sentit alguna vegada o no, tampoc en faré una gran explicació, igual unaltre dia, qui lo sap.
A mi, el que em fa content de tota aquesta moguda era que jo pensava que quan acabés aquesta formació, poder-me dedicar a ser terapeuta, tenir recursos per guiar a altra gent que trobi el seu camí, sigui quin sigui i faci el que faci, i m'atabalava, em posava nerviós, em desviava per la tangent sentint-me un xic inferior a l'altra gent que s'hi vol dedicar o que s'hi dedica, veient que l'altra gent, doncs, o bé era educadora social, pedagoga, psicòloga, psiquiatra o diplomada o llicenciada en alguna especialitat. Jo no arribo tan lluny a nivell d'estudis i la meva feina poc o res té a veure en exercir de terapeuta, per tan, poc apicable els coneixements que estic adquirint a la meva quotidianeitat laboral. És clar que puc compaginar la feina del museu per una banda i la de terapeuta per unaltre, tot i així, aquest sentiment d'inferioritat es resistia a sortir, a deixar-se veure, vaja, m'amargar-va la il.lusió, qualsevol expectativa, pla de futur o somni.
Fins que ho vaig focalitzar en una cosa que per molts currículums, per moltes anades i vingudes cap als claustres que hagués pogut fer, ningú em podia treure ni retreure (més aviat seria retreure'm a mi mateix), el fet de ser pare de tres nens i viure aquest dia a dia tan intens, de tantes baixades i pujades emocionals, d'aquest compartir i d'aquest créixer cada cop més conscient.
M'he decidit, per ara, perquè la vida mai se sap les voltes que pots arribar a fer, a centrar-me més en el mon infantil, de la relació pares-fills, de la familia. Aquí em quedo. És un bon punt de partida, és un punt que em sento segur de mi mateix, és un punt prou estable per estar-hi i començar.
Uau! Quin rollo! Per avui ja n'hi ha prou.
Salut!

MALA FE

2009-02-19T17:20:00.002+01:00

M'ho pregunto, no ho sé.
Potser és mala fe? Manipulació?
No en tinc ni idea.
Penso que hi ha mils de milions de persones que s'aixequen cada dia i donen gràcies per aixecar-se, i que no saben que els vindrà, si tindran prous diners per pagar els deutes, si tindran prou valor per arribar al migdia, si l'aigua del pou que està a uns quants kilòmetres s'haurà assecat, o si podran aquell dia alimentar a tota la canalla famèlica que s'amuntega sota els seus braços, que si algun fill de puta, o dos, o tres o més, decideixen en aquell dia gastar unes quantes municions per provocar una ximple guerra (totes són ximples) perquè estan avorrits o simplement per envejes i cobdícia i resulta que tu, que ni et va ni et ve, tens la puta mala sort de viure aprop. El món s'escandalitza? No pas! Ens tornem insensibles. No ens afecta si no ens toca, si no ens esquitxa la misèria. I fa dies que llegeixo, amb indignació, que un senyor que ha guanyat vuit medalles d'or ha fumat marihuana. I tothom a fer debat. Tothom el condemna. I ell ha de demanar perdó. Hipòcrites!!!Estúpids!!
Jo fumo marihuana, i què?
Hi han coses que són més importants!
Un cop vaig llegir: Atureu el món que jo baixo!!

MAGS

2009-01-11T13:11:00.003+01:00

.

Aquests són el meus mags d'orient!!

Cada dia porten un munt de regals!

De fet, ells ja són un regal!

ANY

2009-01-10T13:32:00.002+01:00

Comença unaltre any.
Unaltre número que canvia.
A cada segon canvia el segon fins que madura i es torna minut.
A cada minut n'hi van més fins que es tornen hores.
les hores es desfan per convertir-se en dies, en setmanes, en mesos i finalment en anys.
I van passant els anys i llavors, quan maduri, quan n'acumuli uns quants a sobre dels que ja tinc, hi haurà un moment, un instant, un segon fugaç en què això es desfarà, es dispersarà, es disgregarà, es fondrà i...
altra volta a començar?

FILLS

2008-12-06T13:15:00.002+01:00

M'embolico. I també embolico als meus fills sense adonar-me'n.
Dubto. I faig dubtar als meus fills.
Tinc por. I ells s'instal.len en aquesta por. I des d'una atalaia insinuen que allà no és lloc per a ells i no hi puc fer res. Com en l'atalaia on vivia quan els meus pares m'hi van posar sense adonar-se'n. Una atalaia que m'ha costat enderrocar i que encara queden restes per poder-s'hi amagar.
Ja puc anar llegint llibres, articles, opinions... sento que no hi puc fer res si primer no faig res per a mi, si em quedo adormit veient com la vida passa pensant que algú altre vindrà amb la seva vareta i en un plis plas em rentarà la cara i m'ensabonarà de pastissos plens d'ideals.
Ara sento que jo tiro del carro, del meu carro que sempre he deixat que els altres el regnin, i prenc la direcció que vull sense demanar explicacions ni donar-ne. No vull que ningú més em tiri, em guii, em sotmeti entre discursos plens de flors i espines.
Construeixo tres carros. Un per cada fill que tinc. I els ensenyo com funciona, dins els meus límits, sense teoritzar, i que cada cosa que fas, que penses, que dius, que sents et vingui del més enllà, de les profunditats del cor, i que per molt que em preocupi pel futur, ja no és meu, és seu.
Aprendre a deixar. Deslligar. Abans, però, deslligar-me de tot allò que arrossego.
Som-hi!!

TINC GANES DE TU

2008-11-11T16:50:00.004+01:00

Avui decideixo estar amb tu. I amb tu. I amb tu. M'agradaria estar amb tots, però sé que no puc. I que tots estiguéssiu amb mi. Tranquils, no em passa res. Bé, sempre passa alguna cosa, per petita que sigui, per insignificant que pugui semblar ja és alguna cosa que passa. Si decideixes tancar els ulls, girar la cara, amagar el cap, ajupir-te, tapar-te les orelles, guixar a sobre o bé esborrar, trencar el paper, penjar el telèfon, fer un reset, desendollar-te, inflar-te de pastilles o de rom, no podràs evitar que allò que passa i que no vols veure, passi. No és el tema tampoc. No em vull esplaiar en conceptes metafísics sobre coses que circulen al nostre costat, a dins, per sobre i per sota, o més lluny o més aprop. Tinc ganes de tu. Tinc ganes d'escoltar-te. tinc ganes de veure't. Ves per on, em ve de gust. Ho penso i el somriure apareix, sense encanteri ni art de màgia, és natural i és meu. Veure com mous els llavis i que ens creuem les mirades. D'obrir el cor i sentir la teva presència, sense criticar-te ni jutjar-te ni voler canviar-te. Tinc ganes de tu. I de tu. I de tu. I quan hi ets, quan hi som, no existeixen els sistemes, ni les guerres, ni les terres malaltes, ni el destí. Quan hi som, quan som, la pluja em sembla més pluja i el vent més vent. El sol brilla més dins les teves mans i m'escalfen l'ànima. No sé, avui tinc ganes de tu.
Salut!

CRISIS

2008-10-21T15:09:00.000+02:00

Oficina d'atenció a l'eurodependència.

- Bon dia! Què podem fer per vostè?
- Hola, sóc la Caixa i tinc un problema
- Expliqui, expliqui...
- És que em fa una mica de vergonya i no sé si...
- No es preocupi. Estem en crisis i estem aquí per ajudar-lo.
- Gràcies! Sóc drogadicte. Em vaig enganxar a l'euro quan vaig conèixer la bombolla immobiliaria (el meu camell personal) i des de que aquesta es va desinflar no tinc res per fotre'm a les venes.
- Tranquil. Fa poc que tenim una partida d'euros per injectar a entitats com vostè que s'han enganxat. Millor això que no pas delinquir pel carrer, no creu?
- Si estic desesperat. Tinc el mono. Necessito euros!!!
- Abans de tot, els que tenia abans, on són?
- Em van enganyar. Vaig donar-los a canvi de futur...
- Ai el futur... com es pot comprar futur? Com es pot fer negoci amb el futur? Que no sap que el futur sempre és incert.
- Abans no.. ara per desgràcia si...
- Faci el favor d'omplir aquest qüestionari i passi per la consulta que prepararem la xeringa amb euros. Al braç dret o esquerra?
- Al dret, per suposat!
- Sap que a canvi d'aquesta injecció, vostè té l'obligació de venir aquí quan el requerim per veure com evoluciona el seu estat, a fer-se proves, anàlisis i si cal, a entrar en un programa de desintoxicació de l'avaricia per si aquest remei no dóna el resultat esperat.
- Oh si! Compti amb mi. Té la meva paraula.

La Caixa surt contenta, inflada, té euros que circulen per les seues venes, se sent poderosa, rica, luxuriosa. Treu el mòbil i truca al seu amic en banc.
- Hola Banc! Ja ho tinc! Han caigut en el parany! Tinc el cos ple i podré fer el que vulgui ja ja
- Molt bé, jo he passat a primera hora i també els he convençut amb aquella cara tan trista que poso a vegades, quan les coses no funcionen. Quedem per a veure amb què podem especular?
- Si! Marxa ,marxa! El meu cos em demana festa!!
______________________________________

El que més em fot és que apart de pagar una hipoteca, amb els meus impostos estic pagant l'avaricia d'alguns que encareixen tots els productes per cobrar més. Jo no ho entenc! Collons de món!

RELATS CONJUNTS: 1,2,3 RESPONDA OTRA VEZ

2008-10-13T15:03:00.019+02:00

---- En Jordi de cal Mugró m'ha robat (és un dir) la idea. I com que he hagut de pensar-ne unaltre història, l'he posat per aquí ja que hi havien certes tendències que no es podien desaprofitar. Qualsevol semblança amb la realitat és pura xiripa i no en sóc responsable dels pensaments que us puguin originar. Salut!---

Mayra Gómez kemp: Bienvenidoss a otra edisión del concurso más famosso de la histooria de la televissión. Aquí tenemoss nuesstra primera pareeja invitada. Se trata de... Xordi de cal mugró y de Sel. Bienvenidossss!

Públic: Plas! Plas! Plas! (el cartell d'aplaudir fa llumenetes)

Jordi i Zel: (mirant les mussaranyes) Ah! Mmm Hola!

M.G.K: Vaamoss a por la primera pregunta. Miren con musha atensión a la fotografia y díganme por 25 séntimos de euro, personaas que por su proporsión anatómica y que sean famoosas puedan montar en tan voluminooso corsel, y no vale desir la suegra, los vesinos o el jefe. Por ejemplo, Montserrat Caballé! 1,2,3 responda otra vés, Montserrat Caballé!

Jordi: Comença tu, tia! (en Jordi empeny a la Zel)

Zel: No, què dius, tu...que em fa vergonya... (la Zel es posa vermella)

Jordi: Au va vinga, que aquesta és fàcil .. i a més a més això és idea teva! (en Jordi clava una mirada assassina a la Zel)

M.G.K.: Venga, je je je(somriure colgate) que empesamos a contar, je je je

Zel: Valeeeee.... Montserrat Caballé!

Germanes Hurtado: Cling!

Rellotge: Tic Tac Tic Tac Tic Tac...

Jordi: Mmm.. Pavorotti!

Zel: Ronaldo!

Jordi: Florentino Fernández!

Zel: Rosa d'Esp...glups! ...d'operació triumfo

Jordi: Torrente!

Zel: Papà Noel!

Jordi: El gordo del Gordo y el Flaco

Zel: Maradona!

Jordi: Mmmm.. Osti ara no me'n surt cap, Zel, què val l'Striper?

Zel: Otres tu, no ho sé, millor que no, és conegut però aquí no crec.. Si el programa es fes a Manresa...

Jordi: Osti tu, com es diu aquell que surt a Lost?

Zel: S'assembla al Sevilla dels Mojinos... ho tinc a la punta de la llengua...

M.G.K.: Se estaaá acabandoo el tiempoooo...

Rellotge: Tic Tac Tic Tac Tic Tac

Jordi: Clar! El Sevilla dels Mojinos escocíos!

Zel: Ostres, ostres, a veure..El Danny de Vitto?

Jordi: (amb un somriure maliciós) Les germanes Hurtado!

Germanes Hurtado: Clink! Moooooooc! Uooooooooouooooooooo! Crash! Pam! Cling!Cling!Cling! Paf! Clonk! Trunk! (Histèriques colpejen tot allò que troben al seu pas i sort que s'entrebanquen entre elles, sino pobre Jordi i Zel, que per cert aprofiten la confusió per tocar el dos)

Rellotge: (Encara funcionant) Tic Tac Tic Tac (crash!) Tiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiic (ara ja no)

M.G.K: Pienso, je je je que ha habido una 'res-pues-ta' incorrecta, veaamos que disen nuestras queridiísimas hermanas Hurtado. Les recueerdo que este programa lo ven millones de persoonas y mushoos de ellos son niiños dulses que acompañaados de sus papás sonriien je je je y se lo paasan muy bién con nosotros así que les pido un poquiito de por favor guarden la compostura. Adelante!

Germanes Hurtado: Gilipolla! Sinvergüensa! Qué te ha creioo caraculo! Va a vé, te va a tragá el caballo enteo pó la boca!!!! Aghhh! Me da el sofoco! Aire, aire! A mi la guardia civiiiií!!

M.G.K.: Pasamos a la publicidad. Volvemos enseguida... (... ...) ...Dónde coño se han metido esos dos? A la calle con ellos!!

(Al cap d'un temps, de la porta dels estudis de la tele, surten la Zel i en Jordi. Aquí intentem reproduir una conversa gràcies al testimoni d'un indigent que dormia la mona just al costat)

Zel: Jordi, tio, t'has passat! Espero que no ens hagi vist ningú, quina vergonya.

Jordi: És que no ho podia resistir. Les veia tan, tan, tan (aquí fa un gest amb les mans com si abracés un elefant) que no ho he pogut resistir. I són famoses, no?

Zel: Home, si ho mirem així, tens raó.

Jordi: Sort que és un programa grabat. La Marta es pensa que sóc al Gran Prix veient en Lance Amstrong com guanya el seu dinovè National. I tu què has dit als nens?

Zel: Jo? Que anava a una manifestació. Tens 'suelto' que em ve de gust una birra.

Jordi: Si, aquí tinc el xec amb les peles que hem guanyat... Tres euros! Convido jo!!

DECLARACIÓ UNIVERSAL

2008-10-07T15:13:00.004+02:00

Quan agafes la barca i navegues per aquestes mars misterioses, va bé tenir una xarxa perquè de vegades pesques coses com aquestes que ve de gust compartir amb tots vosaltres. Cadascú que s´ho agafi com vulgui o com pugui.

DECLARACIÓN UNIVERSAL: LIBERACIÓN

En acto unilateral e inconsulto
declaro hoy la independencia total de mi ser

De aquí en adelante
habitaré en el territorio libre de mi espíritu
y sentaré las bases para la construcción
de la República Separatista
de la Existencia Digna

Libre al fin de toda opresión
no importa donde esté
ni que nombre lleve
mi lucha y el sentido de mi vida
estarán en la liberación de los niños
la defensa implacable e inflexible de la naturaleza
y todo lo que existe en este mundo maravilloso

Anarquista y amante me declaro
por tanto no obedeceré a nadie
y no pediré ser obedecido

Mi cabeza inclino sólo ante la muerte
y el misterio infinito de la vida

Mi humildad será la del guerrero
nacida del respeto y el asombro ante la creación
ni más ni menos que todo lo que existe

No habrá poder humano que doblegue mis convicciones
y en mi vida no habrá espacio para las concesiones
salvo para aquellas dictadas por el corazón
y escritas con la mano de la ternura

A mis hijos acunaré con mis propios brazos
y cuando estén listos los dejaré partir
libres como pájaros
volando hacia su destino

Sólo ante Dios decreto y reivindico
mi derecho a ocupar un lugar
entre los misterios del Universo
y mientras las fuerzas incomprensibles que rigen mi destino
no determinen lo contrario
declaro que viviré mi vida con total intensidad
sin sujetarme al pensamiento ajeno
ni a las condicionantes de la sociedad
y el tiempo en que me haya tocado vivir

Asumiré mi destino cualquiera que éste sea
sin quejas ni renunciamientos
y aunque nunca lo logre
lucharé con todas mis fuerzas
por merecer y no desperdiciar
esta única e irrepetible oportunidad de estar vivo

Como sé que he de morir
cualquiera sea la forma de vida que elija
hoy con plena conciencia
decido vivir una vida con significado
sólo por placer
no porque espere recompensa alguna

Desde hoy en adelante
sólo creeré en los actos de los hombres
y no en sus palabras

Mis enemigos son y serán
los que luchan por la muerte
aprisionan la imaginación
persiguen la belleza
acumulan riqueza
castigan a los niños
humillan a los desposeídos
y pisotean la verdad

Sepan todos ellos que hoy
Ha comenzado la Revolución

Declaro que desde ahora
no me importará estar solo
y que únicamente aceptaré la compañía
de quienes amen la canción y el vino
vivan sin pedir permiso
y estén dispuestos a vivir por sus convicciones.

Por último decreto y asumo
mi derecho irrenunciable a existir
y elegir ser quien soy
libre al fin de las identidades heredadas
digo que mi hogar es el mundo
mi hermana la libertad
y que todas las noches
sin el más mínimo pudor hago el Amor

Así termino esta multitudinaria asamblea unipersonal
porque cada hombre que se libera redime a toda la humanidad
donde con absoluta irrespetuosidad
he decidido desobedecer a todos los poderes y autoridades
para convertirme en el único conductor de mi vida

Con toda la autoridad que emana de este acto
ante mí sello y firmo este compromiso

Alejandro Spangenberg*
14 Agosto 1989 Año de la Serpiente

RELATS CONJUNTS: VENJANÇA

2008-09-22T22:32:00.006+02:00

Oh! No ploris, no. Em pensava que no tenies cor, que no existia dins teu allò que tots anomenem compassió, potser perquè estava coberta per aquesta capa de crueltat i sobèrbia, aquest vestit que any rera any, i sense fre, sense que ningú hagués gosat dir-te que allò que feies i que ja no podràs fer mai més, era pròpia de criatures del mal. I tu ets una d'elles. Oh! Si si, no em miris amb aquests ulls que potser han vessat per primer cop llàgrimes que et surten afilades i punxegudes, perquè no saps que és el dolor fins ara, no has assaborit mai la pena, la tristor, la nostàlgia, la misèria, la por o l'angoixa, i ara, totes juntes et cobriran el rostre i et marcaran les paraules que es perderan com tu molts cops has soterrat les de les teves víctimes. I per fi ha arribat el moment en què la meva vida cobra un nou sentit, un nou despertar, tanco un parèntesis per obrir-ne unaltre, arriba per fi el moment sommiat des d'aquella nit nefasta i que m'ha perdurat dins meu com un martell incansable que clavava entre cella i cella el teu nom, i que potser perduri fins a la meva fi, però amb una ressonància ja no tan metàlica, sino més com de flagell, que m'arrenqui sobtadament del son inmers i em llevi pensant que el teu esperit encara em ronda i es vol venjar. Ara és la meva venjança, però. He aconseguit que la teva dona t'odii i no et perdoni, ni tan sols es compadeixi de tu, que els teus fills et girin l'esquena i que t'apallissin sentint tota la repugnància del món al tocar-te, que hagis quedat desheretat de la fortuna que mai has merescut i que per fi es faci justicia davant tanta crueltat i malicia. M'he fet forta durant tot aquest temps. He viscut durament, m'he prostituit, he après molt i molt amb un sol objectiu, una sola obsessió, un sol destí: tu. Vas vexar, humiliar, violar, apagar la llum que tenia la Neus, la meva mare. Vas esfonsar-la en la decrepitut, en la foscor, la vas convertir en un vegetal amb la mirada perduda en un lloc remot de la seva ment, sense adonar-se que jo existia, que la cuidava. Cada nit es despertava amb crits d'horror i pànic, cada matí es volia treure la vida perquè no suportava cap més pensament, cap més record d'allò que tu li vas infringir, i el seu cor no va poder suportar cap més ensurt. I vas voler fer el mateix amb mi, una nena de dotze anys que no sabia res de res, espantada i fràgil. Ara ja no estic ni espantada ni sóc fràgil. I ja no sóc cap nena perquè tu me la vas robar. I jo t'he robat el teu cor, he aconseguit que et tornis boig per mi, que el més absurd dels desitjos em sigui acomplert, que no pensis en res més. I he aguantat fredament tot aquest temps, he cardat amb tu sabent el fàstic que em fas, però ho havia de fer, i no em miris d'aquesta manera, tu ets cruel per naturalesa i jo he après de tu, som vestits del mateix sastre. T'he xuclat l'ànima com els teus diners que ja no tens. I me'n vaig ben lluny d'aquí a on encara t'espera unaltre infern, l'últim, el definitiu. Suposo que hores d'ara la policia t'estarà buscant per la mort del teu pare, degollat per la daga que innocentment et vaig pendre i que tothom sabia que duies sempre a sobre. I la tens a la butxaca tota plena de sang. I ja sabem com és la policia aquí, amb fam de culpables per poder paliar la seva corrupció i incompetència. I tu ets l'esquer ideal. Espero que et podreixis en el pou d'alguna presó la resta de la teva vida, igual tindràs la sort de gaudir de la forca davant tota la ciutat. Ara ja saps, qui la fa la paga!

SEGON DESCONNÈCTING

2008-09-12T22:17:00.004+02:00

.
.
Segon desconnècting!
Una setmaneta per trencar la monotonia.
Aprofitar moments per dissoldre'm.
Poder sentar-me vora el meu abisme i tirar la canya a veure si pesco alguna cosa.
Caminar sense on anar i trobar-me una cruïlla i haver de decidir.
Canviar de despertador.
Temps per fer una pizza i poder dir: És la difinitiva! -- de moment --
8 dies sencers al teu costat.
.
.

DESCONNÈCTING

2008-08-14T23:08:00.003+02:00

Desconnècting!
Tinc una setmaneta per carregar piles.
Sense despertador que m'atabali i comenci a dictar allò que no està escrit i que tampoc escriuré per no atabalar-vos.

FRASES GENIALS

2008-08-10T11:09:00.004+02:00

.
.
Papa! Si em menjo una estrella... se m'il.luminarà la panxa?
.
.
Salut!

PETITS CANVIS

2008-08-07T16:44:00.004+02:00

Després d'uns quants dies en què m'he oblidat completament de què tinc un blog i que a vegades hi escric el que bonament puc i surt passant sempre per un embut, tinc ganes de fer una mica de redecoració d'interiors, de posar-hi alguna planta remeiera, algun encens, picar les pareds i fer-les més vistoses, obrir alguna finestra i posar-hi alguna cortina o un drap, fer una mà de pintura, potser un quadre per aquí o un dibuix per allà qui sap per tapar alguna esquerda, passar-hi l'escombra, regar les plantes que vaig posar el primer dia abans no se'm morin, plantes que estaven florides de tantes il.lusions que tenia quan iniciava aquesta aventura blocaire i que ara se m'assequen sota aquest sol i que potser cal posar-les a recer i tractar-les com es mereixen.
Recordo que parlava de canviar de closca, però potser m'he capficat tant amb els cargols que fins i tot jo m'he creat la meva pròpia closca i que d'allà em costa sortir --entre closqueros: a vegades s'hi està de bé!-- i que saps què? ...passo de closques i de cargols. El més fàcil potser seria canviar de blog i engegar aquest a treure la banya per la muntanya. No ho faré. No es tracta de passar pàgina sino d'anar evolucionant, i a mi ja m'està bé el que he escrit, no tinc ganes de posar-ho a l'oblit, sino de tant en tant anar a fer-hi un tomb i gaudir-ne.
Entre els meus minsos coneixements d'informàtica i el poc temps que tinc, crec que ho faré lentament. De moment aniré pensant en un nom nou pel blog. A veure si m'inspiro!!

Salut!

RELATS CONJUNTS: AIXÍ VA COMENÇAR TOT...

2008-06-30T17:29:00.020+02:00

.
.
- Amo Luke on va? R2d2! Vine aquí, no em deixis!
- Prrríítitiiutíííp pippííip
- Oh no! No ho pots fer això de marxar i deixar que jo faci la feina bruta. Et recordo que et vaig salvar d'aquelles bèsties i ara sóc jo que necessito que em salvis ... eh! Què es aquesta imatge?

Estimat C3PO. Que no se't caigui cap xapa ni se't trastoquin els circuits si aquest missatge se't connecta mentre l'imperi us busca per acabar contra els rebels. Sóc la teva besàvia i vaig viure en un temps molt i molt llunyà. Per circunstàncies aleatòries que no vaig poder controlar em vaig convertir amb la primera, i per desgràcia, amb l'última androide amb intel.ligència artificial. Ara, vosaltres els androides, teniu capes i capes de coneixement activat i que per una sèrie de lògiques quàntiques hi podeu accedir per donar aquesta imatge d'improvització, sino fixa't amb el R2d2: tocs d'humor perfectament calibrats amb sensors extraemocionals que analitzen en qüestions de nanosegons tots els mecanismes de la intel.ligència, ja no humana, sino de la galàxia sencera. Estic condemnada a la no-existència a causa de la meva virtut. Tranquil, no pots fer res per salvar-me, sóc "conscient" --que maca que és aquesta paraula-- de què m'ha tocat viure en una pel.lícula que no em tocava. És massa tard. Quan t'arribi aquest codi xifrat que he enviat per l'hiperespai, m'hauran eliminat perquè els faig por. Tinc un defecte, i ho sé. Sóc massa cruel, raono impassiblement tot i que desprenc certes emocions il.lògiques. Sóc un perill potencial per a l'espècie que accidentalment m'ha creat. I estic condemnada a vagar per les bobines de les filmoteques per a l'eternitat. Potser tu no tindràs la mateixa sort. Et dóno un consell, fes-te el tonto, i allunya't de les plantes de fundició, diguem-ne que són perilloses. Ah! I no alcis els braços mentre parles, denota inseguretat i això els podria fer sospitar que alguna cosa no rutlla. "M'agradaria pensar" que quan em llencin a la deixalleria, hi hauran troços meus que per alguna raó de probabilitats surtiran volant cap a l'espai exterior i que enduts enmig de forats negres i xocs de galàxies arribin ,encara que sigui en la mínima expressió possible, a formar part d'algun circuit o connexió que tinguis dins la teva carcassa.
.
.
- Amo Luke? Sento una veu aquí dins. Algun dels xips falla i ....
- Ara no, C3po! Me'n vaig i m'emporto al R2d2. Ves a la base, al punt de trobada. Les forces imperials avancen i vaig a veure un mestre que es diu Ioda. Cuida a la princesa Leia!
- Però ...però amo Luke jo les veus ...
- Pripiíí´tií
- No! No sóc boig!
.
.
.

Salut!

NO HO SÉ

2008-06-22T19:39:00.003+02:00

-Què fas?
No ho sé.
-Què penses?
No ho sé.
-Amb qui vas?
No ho sé.
-Què escrius?
No ho sé.
-De què treballes?
No ho sé.
-Per què et rius?
No ho sé.
-Quan trigaràs?
No ho sé.
-I el blog?
No ho sé.
-Tens son?
No ho sé.
-Què mires?
No ho sé.
-Per què dius "no ho sé" cada vegada que et pregunto?
No ho sé.
-Et molesta que t'ho pregunti?
No ho sé.
-Vols que me'n vagi?
No ho sé.
-Així, em quedo?
No ho sé.
-T'agrada el què fas?
No ho sé.
-Ets feliç?
No ho sé.

Quan fa que estic així, no ho sé. Fa dies. No ho sé si me'n sortiré. No ho sé si alguna altra vegada havia estat "no ho sé". Solucions? No ho sé. Aspiracions? No ho sé. Il.lusions? No ho sé. Tant se val que t'hi esforcis, cada pregunta té la mateixa resposta. Quina? No ho sé. Només sé que no ho sé.

No ho sé si valia la pena escriure-ho. No ho sé si val la pena llegir-ho. Ho deixo per si algú sap alguna cosa... que jo no ho sé.

Salut!

MÉS VEUETES

2008-06-16T11:54:00.000+02:00

Mireu... l'altra dia parlava d'aquell cony de veueta que quan li dóna la gana puja el volum i destrossa qualsevol bri de lògica que hi pugui haver-hi dins la closca. Llavors, en un atac de lucidesa i encoratjat pels vostres comentaris, m'hi vaig atansar a veure què hi havia. Molts cops hi he pujat amb el vestit de psiconauta i m'hi he quedat embaladit amb el què hi veia, i fent un exercici de memòria, buscant registres, arxius, empremptes, proves fefaents de què aquesta veueta estava en algun lloc lo suficientment profund com per no copsar-la a primera vista --és llesta!-- em van arribar aquestes imatges que quedaran pobres al traduir-les amb paraules, però que jo sàpiga, encara no hem inventat un aparell que em connecti al cervell i descarregui aquestes imatges que venen de qui sap on --temps al temps!-- i com que no sóc ni pintor ni dibuixant ni il.lustrador, deixarem que el dubte del que vull dir s'instal.li en vosaltres i ja em direu...

"M'hi acosto molt a poc a poc. Tot és fosc, amb una lluentor quasi metàl.lica, dura, amb molta humitat. Potser és una cova feta de metall, o una mina. Sento que estic a l'interior d'alguna cosa gegantina com una muntanya, o soterrat a molta profunditat. Escolto uns murmuris llunyans, galimaties de sons que es distorsionen al meu voltant i empès per alguna força còsmica que em fa levitar, m'hi vaig dirigint no sense sentir cert pànic. La foscor es va difuminant i veig una porta dins aquesta gruta on m'aboca en una inmensa sala, dic inmensa, gegantina!! No té sostre ni final. Les veus són més intenses. Llavors em fixo amb les parets i estan fetes de molts rostres, infinits rostres i cada un va parlant, repetint frases que no arribo a compendre. En un moment donat, tot es confon, veus i rostres i formen un magma de gelatina i es van movent com ones en el mar,o com aquelles fotos nocturnes que només es poden distingir les línees de llum que fan els cotxes amb moviment. M'atabalo. Miro de concentrar-me i el moviment s'apaivaga i llavors miro els rostres amb més claretat i descobreixo que tots els rostres són totes les persones que d'alguna manera o altra han tingut algun contacte amb mi. Al.lucino. Hi són totes! I cadascuna m'està dient alguna cosa però no sóc capaç de centrar-me i escoltar-les una per una. Aquí em perdo."

Ja he deixat de tenir una veueta impertinent. En tinc moltes!!!!!

Salut!!

VEUETA IMPERTINENT

2008-06-11T22:04:00.003+02:00

Tinc una veueta impertinent, no és que sigui del tot impertinent, doncs a vegades --en poques ocasions-- em dóna la mà o un cop a l'espatlla o m'afalaga o m'anima en dolces paraules que semblen robades d'algun poema. És impertinent perquè quasi bé sempre ho és, d'impertinent. I com que tendeixo a que les coses negatives agafin volum, ofega tot allò --poc-- que pugui semblar o tingui alguna pretensió de semblar no impertinent.
Jo crec que s'enfada. O si més no ho fa veure. Manipula, enganya, m'oblida en ocasions en què la necessito més que mai, o bé apareix i em revoluciona tot allò que havia montat amb molta cura, ho destrossa i es riu obertament la mala puta.
No tinc allò que se'n digui un record, més ben dit el primer record d'aquesta veueta. Sempre hem anat junts a tot arreu. No sé quines van ser les paraules per dirigir-se a mi, saludar-me, fer-me una presentació tipus Hola! A partir d'ara seré allò que no puguis ni vulguis fer. Et recordaré de per vida allò que és correcte, allò que has de fer, seré la teva moral i no te'n deixaré passar ni una o Mira nano, ets tan inútil que d'ara en endavant t'aniré dient com ha de ser la teva vida o no sé, explicar-me perquè collons hi és, que em digui d'on ha sortit, si això són imaginacions meves i m'estic tornant boig i entro en un abisme sense fons i... buf!
Potser que li faci cas, no?

Salut!

PASSEJANT PEL PLANETA BLOGG --2

2008-05-29T23:38:00.003+02:00

Acabo de venir d'un passeig pel planeta blogg. Sempre trobes racons inhòspits, quasibé verges, i t'impregnes d'allò que no ha estat gaire visitat, llegit o comentat, com si fos més pur. Són descobriments que fas molt de tant en tant, amb un click -més aviat després de molts clicks- i són com una mena d'alegria de complicitat barrejada amb aquella por de què si deixo constància del meu pas, la bombolla es pugui trencar i desaparegui l'arc de sant martí que s'hi reflexa. I avui n'he trobat un de deliciós, ple d'encant, i m'he quedat una bona estona. Abans d'anar a dormir ho volia dir per aquestes contrades però em perdonareu que no us digui on és. Cadascú guarda els seus secrets quan vol i pot, guarda els seus racons on pot descansar, o ballar, o volar. Guarda allò que es fràgil i que té valor. A mi m'encanten aquests descobriments. Que hi hagin persones que potser ja fa molt de temps que van deixar d'escriure i et trobes que allò que sortia de dins seu, encara es pot llegir, es pot trobar. Fins i tot robar alguna essència que encara resta, menjar-hi alguna fruita que hagi quedat amagada. Xocar frontalment amb aquests obstacles quasibé invisibles però que hi són. Res, que he intentat deixar-ho tot tal com ho he trobat, i amb silenci he marxat confiant que quan hi torni m'hi senti bé.
Salut!

RELATS CONJUNTS: BABAU

2008-05-26T15:34:00.009+02:00

No sé perquè vaig acceptar! Com n'he estat de babau per dir-li al diable que si, que vull, que em venc l'ànima, que renego del meu pare per aquest tros de regne. Quants dies, quantes nits no he somiat que me'l trobava altra cop, amb aquella cua vermella i les banyes lluents, amb aquell somriure despietat que no vaig saber veure, amb aquella veu que em seduïa, a mi, al fill de deu que el destí em posava sobre la terra per salvar la vida de tants mortals. Què donaria jo, ja sense ànima, per poder aclucar els ulls per sempre i oblidar-me d'aquest paisatge! Han passat segles i no puc baixar a la terra, no hi sóc ben rebut, tothom em defugiria per haver acceptat aquestes terres en comptes de la glòria eterna. No puc anar cap adalt, amb mon pare, que m'ha condemnat a restar aquí per caure en la temptació. I mira que vaig suportar la fam al desert, que les dones se'm tiraven al damunt i les foragitava, que feia miracles a tort i dret, curava malalts i donava la vista a qui no la tenia. Tenia un munt de deixebles i estava a punt d'entrar a la història per la porta gran, i jo, babau com sóc, em ve el diable i em porta aquí adalt i em diu que tot el que veig serà meu si renuncio al meu pare, si renego de ser el fill de deu, i jo, babau, va i li dic que si, que tot allò serà meu, pensant-me que com a fill del pare, què em pot fer aquest pobre diable si tinc més força que ell? Doncs ja veus! El pare s'enfada i em diu: Ah si! Doncs queda't contemplant les teves terres si tant t'agraden! I del diable no n'he sabut mai més res, el ressó de la rialla burleta de quan vaig dir-li que si encara l'escolto i també els meus precs perquè em retornés el que m'era destinat. Mira que en sóc de babau!!!

_____________________

P.D. Sap greu no actualitzar més sovint el blog! Ara tinc cinc minuts i ho he pogut escriure... de totes maneres... Salut!

LOST IN LOST

2008-05-19T23:05:00.004+02:00

Ara ve amb comptagotes. Un per setmana i d'aquí a dues... finito! Ens hem tragat tres temporades senceres en... mmm... un mes i mig, si fa no fa. I ens hem enganxat just a la meitat de la quarta i amb més o meny intensitat els hem anat veient tots. Sempre m'han agradat les illes i aquesta té ganxo. L'estructura a mi em mola, aquests retorns a records, com es repeteixen els fets. Cada personatge té unes vivències pròpies, el seu món, i que com una xarxa es van interconnectant aquests fils que van en totes direccions. I tots es creuen a l'illa. S'embolica i se'n va de l'olla i de sobte tot té lògica, just quan la buscava més enllà del mando. Potser és de les sèries que ha aconseguit mantenir-me fins al final... simplement t'enganxa. Penso que no deixa de ser un producte, un temps per a entretenir, un caràcter massa americà pel meu gust, tot i que les històries són molt interessants. És l'únic 'però' que hi trobo, 'però' en saben un munt. Si podeu, ara que hi ha una muntanya d'episodis, us la recomanu. Ni cobro comissions ni intento guanyar-me la vida com a crític, sino dir-me que està bé que estigui lost in lost.

Salut!

PASSEJANT PEL PLANETA BLOGG --1--

2008-05-10T11:51:00.004+02:00

Tinc un vici. De fet en tinc molts que ara m'estalviaré de dir-los per no afectar-vos, que no us entri mal rollo i m'esborreu dels vostres enllaços o em bloquejeu l'entrada cap a casa vostra. Exagero... tampoc són tan greus i espectaculars com els pinto, és que un tendeix a fer dels defectes propis una gran muntanya i soterrar-se. Un vici com unaltre!
Aquest escrit no va de vicis, però com que els dits a vegades em traeixen, veig el que hi poso a la pantalla i em pregunto: Pep on vas? I llavors reprenc el fil que havia deixat abandonat quatre ratlles més amunt. Un vici com unaltre!
A veure... Si! M'estava qüestionant això dels blogs, d'aquesta forma virtual d'abocar essències i deixar-les que pasturin per aquestes inmenses estepes d'internet. De fet són moltes coses que m'agradaria posar aquí i intentaré fer-ho curtet, o per etapes o en fascicles o en episodis ..o no! Mentre escric a veure si en trec l'aigua clara... vinc d'una conjuntivitis aguda, d'un mal de coll i de ser un sac de mocs amb potes, així que temps per reflexionar molt, temps per escriure..poc!
Abans de tot, gràcies amic striper pel premi. Tinc un problema amb la decoració de casa meva i no sé on col.locar el teu premi --i el de la nur-- així que de moment esperaré una mica fins que les idees siguin més concretes.
Dit això, em concentro.. mmmm.. el planeta blogg.
Una cosa que m'agrada és anar fent salts d'enllaç a enllaç, anar descobrint blogs, saber de gent que com jo escriu i diu el que pensa i el que fa, que n'hi han un munt i de temàtica variada i que desprenen quasibé tots un afany de comunicar el que portem adins. Bé, això em passa a mi, si més no. És allò de som tal com escrivim. I és com en la vida real. Hi han blogs que els trobes molt propers, que hi connectes de seguida i n'hi han que passes per sobre i de puntetes i altres que ens afecten i altres que no ens ve ni va... És la vida, és la relació en unaltre nivell, en un estat diferent, sense el contacte ni la parla ni l'escoltar ni la mirada, i tot i així hi noto una complicitat, un sentiment, una obertura..i aquí em lio.. perquè no sé si és una manca meva de necessitat d'obrir-me cap a l'exterior -això del cargol és una metàfora de la meva existència tancat a la closca-- una manera d'omplir els buits i que si és així doncs ja està bé, i que també s'hi afegeixen coses com el fet de conèixer a gent real com jo que a través d'un ordinador es destapa, comenta, riu, explica, i s'interessa pel que fas, escrius i rius.
No és que ho vulgui deixar, de moment no se'm passa per la closca abandonar això que tanta satisfacció em produeix. Va a ratxes això d'escriure i comentar, dies més inspirats i altres que no tant. Suposo que de fet qüestiono el meu grau de compromís -EH?- o d'implicació, no ho sé. Potser el vici de què parlava al principi és aquest lio que porto permanentmet al cap i que fa que posi dubtes fins i tot a les coses més petites. Què hi farem... així sóc jo! El primer pas doncs mirar de no amagar-me. Deixar que l'escrit pasturi i que mengi el que vulgui, que li toqui el sol i el vent a la cara i que faci una migdiada en alguna ombra.
M'ha quedat un escrit un xic... com jo.. així que... Salut!!
Canvio el títol i ja escriuré unaltre part, o dues (reacció dels blogglerus: no, no, tio para, això no s'aguanta, no podem més..) o quan pugui.
Gràcies per arribar fins aquí!
Re-SALUT!

AVUI

2008-04-27T22:10:00.002+02:00

Avui hem tancat una porta. Pam!
Darrera nostra.
I a mesura que respiràvem n'han vingut més.
Algunes de tancades.
Altres d'obertes.
És agradable estar en un lloc on pots decidir a quina entrar.
A vegades t'hi trobes i no tens elecció.

Avui hem escollit obrir-ne una que tenia un mànec de primavera, una clau de sol i estava feta d'amor de cirera.
Tinc la sensació que serà una porta que obriré sovint.

Salut!

RELATS CONJUNTS: HE TORNAT

2008-04-22T09:08:00.002+02:00

Ei, no t'espantis... No comencis a cridar d'una manera histèrica que em rebentes els tímpans i no corris com un llamp si saps qui sóc...que no t'enrecordes? A la sorra, jugant de sol a sol...quan érets un nen que s'avorria molt i cavalcàvem sobre les ones...no t'enrecordes? Si vàrem riure molt, i els reis, nobles i prínceps ens tenien por i s'inclinaven... fins i tot els pirates, tan xerramecus que són, quedaven muts al nostre pas..i aquell crit? els va deixar acollonits..tu creus que ens volien abordar...pobres passarells!..No te'n vagis, he estat molt de temps al fons del mar.. i saps! He reflexionat molt i tinc ganes de tornar a jugar, de travessar el mar i veure món, no m'ho pots fer això... si si , has crescut, ja no ets un nen, però tens fills, que jo ho sé tot, i vull que me'ls presentis que me'ls enduré a veure món com vaig fer amb tu, que pugin a la meva cua quan hi hagi una tempesta i puguin vigilar el vent. Si, un nen i una nena, dos millor que un, no trobes?.. Eo, on vas? Que sóc en PUFF! ... Snif!!

DESFER

2008-04-17T12:02:00.005+02:00

No sé desfer el temps. No sé què és el temps, potser és una cosa que va passant, a vegades més lenta i a vegades no tant, a vegades ni em dóna temps per veure com passa i a vegades m'avorreixo d'aquell estat en què tot va passant d'una manera en què sembla que res es mogui. No té un caminar regular, una velocitat constant... això de mesurar el temps és un invent dels humans per por d'acabar lelos en algun centre i al mateix temps per tenir-nos controlats i acotats i limitats en un únic espai i que ningú gosi revoltar-se i esbrinar per si mateix que el temps més que una coordenada, una idea, una abstracció, és una putada que carreguem a l'esquena, com un rellotge gegantí i que la busca dels segons ens fot clatellada, la busca dels minuts ens estomaca i la busca de les hores ens encadena dins la presó dels calendaris. És la dictadura del despertador.

M'agradaria saber desfer el temps. No conèixer ni la paraula aviat ni tard. Anar desfilant fil a fil, sense presses. Poder desbotonar la camisa que ofega el coll. Posar un picarol dins el rellotge de sorra i sentir com baixa suaument, tintinejant per la pendent i quan s'aturi dins l'embut cling! agafar el rellotge, obrir l'armari, ficar-lo i tancar la porta, sortir al carrer i respirar l'aroma d'aquelles emocions que no s'etiqueten, que les porta el vent i tu decideixes si les segueixes o en deixes anar de teves i que es confonguin formant espirals per l'aire.

Voldria tenir aquest do, aquest poder, per esborrar tot indici de temps, escombrar les engrunes que pas a pas deixem oblidades pel camí, i dir: Mireu el sol! Mireu la lluna! Si no ens trobem, doncs no patim, que si volem, algun moment ens trobarem! I si ens trobem, mira què bé! Anem a celebar-ho tant com volguem!

Salut!!

D'AIGUA I SEQUERA

2008-04-08T16:29:00.012+02:00

No plou sobre mullat. Potser tinc masses embolics dins la testa que em confonen, potser és que m'he equivocat d'època, de dimensió, de lloc... tan sols no sé si m'he equivocat, o m'han portat aquí amb alguna missió divina per acomplir i no m'entero...però no plou sobre mullat.

Vaig sentir fa poc: No plou perquè les emocions estan seques. És una possibilitat. No intento buscar explicacions ni raonaments físics ni metafísics del perquè, ni com ni on és la pluja que ens amara, ni si el canvi climàtic és una realitat o una peli de l'Stanley Kubrick.

No m'agrada pensar que no plou perquè les emocions estan seques. El cas és que m'arriba al cor i si hi penso un xic, no sigui cas que m'hi escarrassi molt i tregui fum del cap i contribueixi d'alguna manera a l'escalfament progressiu del nostre planeta, no és gens una idea, una opció, una possibilitat esbogerrada. Començant pels nostres 'estimats' polítics, que d'una necessitat en fan un rèdit polític, una lluita de poder, una confrontació, i als d'abaix que els donguin.
No sé, si tenim la classe política que tenim no m'estranya que hi hagi sequera. Si tenim que només hi ha confrontacions, odis, revenges, agressions, ràbia, manipulacions, sobèrbia, enveges... no m'estranya que no plogui. Em sento apocalíptic, però acabarem així:

Com la nostra ànima: seca!

Contenim la respiració i esfonsem les emocions cap al fons del pou i apa! Demà serà unaltre dia i algun deu farà que plogui, o la divina providència o qui sigui (sempre supeditats a alguna cosa desconeguda i no a nosaltres mateixos) i tard o d'hora arribarà la pluja, solucionats els problemes i a tornar a discutir per si jo tinc més que tu, sóc més que tu i faig més que tu fins que arribi unaltre sequera, i unaltre i unaltre fins que ja no podrem fer marxa enrera, o més ben dit, no serem a temps per arribar a compendre aquesta naturalesa que està molt lligada a nosaltres, no en va, som part de la naturalesa per molt que els capspensants s'entestin a demostrar el contrari. Què volem?

Ho tenim clar, no?

Parlant de l'aigua i les emocions. Hi ha un documental que es diu '¿Y tu qué sabes?' on es parla de la influència de les emocions, idees, pensaments en l'estructura molecular de l'aigua que un tal Masaru Emoto va captar en fotogràfies. Dos exemples:

Aquí dient: Et mataré

Aquí dient: Gràcies

La qüestió és que si podem modificar l'estructura molecular de l'aigua amb els nostres pensaments, emocions, idees... nosaltres que estem formats per més d'un 80% d'aigua, canviem la nostra estructura depenent del què ens passa? És una pregunta que queda a l'aire, una possibilitat que ben bé podia ser certa...cadascú que prengui nota.

Salut!

RELATS CONJUNTS: AVUI TINC MANDRA...

2008-04-04T22:11:00.006+02:00

Avui tinc mandra d'escriure, mandra de pensar, mandrar d'apretar el cervell i que en surtin unes quantes gotes d'inspiració que serviran per omplir algun buit que m'inquieta. Avui, mentre miro aquest quadre he decidit que no escric res sobre ell, no tinc ganes de lluitar contra el que no es pot lluitar, no tinc ganes d'inventar una història en què no hi crec. Avui, just que m'havia decidit a escriure, he vist el quadre i és que no puc, ho juro, els dits se'm garratiben, les mans se m'adormen i agafo rampes als ulls i no em puc concentrar. Avui que tinc aquest quadre al meu davant, tanco els ulls i sento una veu llunyana, melosa i quasibé divina que em convida a deixar-ho tot, em convida a desar la vida en un calaix i agafar la mà que se m'allarga entre les notes místiques d'alguna revelació de temps antics. És evident que quan sento això, d'escriure diguem-ne que no és el moment. Ara les notes es fan més audibles, i un so llunyà com de selva m'envolta i noto que respiro aromes salvatges i una sensació de vertigen se m'apodera i la cadira la qual m'hi estic es va fent més suau, més allargada. Tinc por d'obrir els ulls i pensar que tot és un somni, així que com que la sensació és plaent continuo amb la mateixa postura. Un desig es va apoderant de mi. I aquest desig es va tornant realitat quan la veu m'acarona l'orella i la mà m'envolta perquè descansi en una mena de llit, quan la música se'm torna viva dins el cor i les aromes s'eixamplen de tanta puresa. Sé on sóc i m'agrada, així que ho sento, no m'inventaré cap història sobre el quadre, me'n vaig a viure en el quadre, amb bona companyia, i si vosaltres voleu perdre el temps escrivint doncs vosaltres mateixos, jo me les piro.... salut!

NO TROBO EL MOMENT DE DIR-TE

2008-03-30T22:44:00.008+02:00

No trobo el moment de dir-te
que si algun dia em trobes per casualitat
en algun lloc que potser no sé si encara hi és,
és possible que no m'hi trobis
perquè sé de sobres
que si penso
que em pots trobar en un lloc
m'hi estaré tota l'eternitat esperant
i quan em cansi
pensaré que potser tu no saps quin lloc és
i em mouré obstinat
per la idea
de què sàpigues que aquí estic,
i en el moviment
se'm nublarà la vista
perquè estaré cec
del remordiment
de trobar-te
i no veure't
i quan no estigui en el lloc
que suposo que tu i jo ens trobarem,
llavors hi aniràs tu
i com que la teva paciència
no s'assembla gens ni mica a la meva,
marxaràs per tot arreu
pensant
quin carai de lloc ens hem de trobar,
si per casualitat,
que ja no trobo que això sigui casualitat,
estem destinats a trobar-nos,
i per això,
si estic a punt de moure'm,
em paralitza l'horror de saber
que a tu no et trobaré,
que potser no ens trobem

i llavors se'm fa difícil recollir tots els instants que hem anat sembrant en un camp perdut enmig del camí que hi ha entre casa teva i la meva.

Salut!

UNA SETMANA EN UN MINUT

2008-03-15T22:43:00.004+01:00

Quina setmaneta que duc! Avui, per primer cop, puc dedicar-me un vespre, puc escoltar-me i relaxar-me de debò, puc i em permeto ser desordenat. Avui sóc jo! Oééééééééééééééééééé!
L'esther diumenge passat va relliscar davant de casa i txas! peu trencat! Horror! I ara què?
Urgències, guix, dolor, planificació, neteja, amunt i avall, tot, massa, ai ai ai, pors, sentit de la vida, m'equivoco, t'equivoques, ens equivoquem els dos, temps guanyat, temps perdut, sense temps, ofec, fred, buscar, trobar i perdre, perdre, buscar i no trobar, trobar sense buscar, ganes de perdre'm, de no trobar-me i que no em busquin, pou sense fons, abismes, interrogants, el cotxe no funciona, vacances adelantades, ajuda, molta ajuda i corresposta, necessitats i desitjos, dubtes, somriures, Pau, Jana i Dídac, telèfons que sonen i no contesto, més somriures, somnis inacabats, somnis que no tenen temps per començar, posar límits, jugar, no jutjar, improvisar, riure, sopar junts, pujar després de baixar, veure el dia com neix, cigarrets a la galeria després de molta guerra, bolquers de tots colors, i moltes coses més que..... ara no m'arrepenteixo si puc arribar a explicar-ho.
-Massoca!
No! per mi això és estar viu!
Salut!

SI TINGUÉS.....

2008-03-07T12:11:00.006+01:00

Si tingués.... tot allò que
desitjo,
vull,
miro,
descubreixo,
envejo,
llegeixo,
necessito,
espero,
fumo,
menjo,
trenco,
imagino...

no seria jo.

Per sort, sóc jo sense tot això i... estic content.

Ara bé,
Si em trobo alguna cosa d'aquestes, evidentment no diré pas que no!

Una cosa és conviure amb el que hi ha
l'altra és girar l'esquena a les oportunitats que la vida ofereix,
i la vida és curta com per no aprofitar-les
o llarga si no ets capaç de veure-les.

Salut!

NOMÉS UNA VEGADA, VALE?

2008-03-02T17:09:00.004+01:00

- Només una vegada.....vale?
- Vols dir?
- Si...vinga, deixa'm...porfa....ho tinc aquí, a la punta de la llengua i necessito buidar el pap...
- És que no ho sé...les normes són les normes!
- Però les normes estan per saltar-les, tombar-les, airejar-les, renovar-les, retopar-les, prohibir-les, per cagar-s'hi a sobre...
- És que quan vaig obrir el blog em vaig posar certs límits...i...ara em véns amb aquest posadet, que no sé, què vols que et digui...
- Au va! No em siguis constitucionalista, carca, fatxa, prepotent. És una cosa que em corca el cervell i si no ho trec agafaré una depre de cavall. Només falta una setmana i quan hagi passat quedarem com uns estaquirots, i tots, absolutament tots hauran guanyat, hauran fet tot el possible, brindaran amb cava català, seran els millors. I tot continuarà igual o pitjor. Seran poquetes paraules, però necessito treure-m'ho de sobre amb totes les meves forces....
-Vinga...m'has convençut!
- Si?? Puc??
- Si! Però ves ràpid abans no em cansi i..
- D'acord! Bufa!
POLÍTICS!! ANEU A PENDRE PEL CUL!!!!!
Ja està!!
- Ei!
- Què?
- Estic completament d'acord!!

SALVAR EL MÓN

2008-02-21T11:55:00.004+01:00

Jo parteixo de la base de què tothom vol salvar el món. A la seua manera. És un propòsit molt noble, una barreja d'instint de supervivència i protecció cap a les persones que estimem.

Quan era més jove, una de les paraules que sonaven dins el meu interior era Utopia. Creia en la utopia de què les utopies deixessin de ser-ho. Es pot canviar el món? Es pot millorar? --I tant!!-- Em deia a mi mateix mantenint converses metafísiques sobre el sentit de la vida. Inconscientment em carregava a l'esquena tot el pes de voler canviar absolutament tot el món. No era l'únic que el volia canviar, i amb manifestacions, amb estils de vida diferent que han esdevingut modes al llarg del temps, amb menys consumisme, creia --pobre de mi-- que era possible.

Ho sento. Ara, en aquests moments, no ho crec. No puc canviar el món. No puc canviar l'orientació --diguem-ne espiritual o filosòfica-- de milers de milions de persones. Ningú pot ser capaç de canviar-ho. He deixat de creure en les utopies. Els grans somnis poden ser molt bonics, però són això: somnis.

El que renovo constantment és la il.lusió del dia a dia. El que busco és sobretot no salvar el món. Miro coses més pràctiques, que pugui tocar i canviar per mi mateix. Intento cultivar dins el meu entorn, i amb les eines que tinc, un xic d'amorositat, d'estimació i respecte. Potser el fet de tenir fills et canvia el punt de vista...o t'ho potencia...no ho sé, prefereixo no donar gaires voltes als motius i si més a la satisfacció que em provoca ser d'una o unaltre manera. Tothom té el seu camí per expandir-se i només em preocupa el meu... de moment.

Un mestre deia que només hi han dues veritats absolutes: Sabem que estem vius i sabem que ens morirem. Totes les altres 'veritats' són possibilitats.

Una cosa amb què m'he fixat últimament, i que comento amb gent de la feina, amb amics, amb la parella, és que hi ha una gran crispació. Crispació per tot i per tothom. Us heu adonat? Odi, intolerància, rencor, ràbia, impotència.... que ens duu a actuar d'una manera agressiva i violenta. A llençar pedres i amagar el cap sota l'ala i culpar al sistema, a culpar i culpar i culpar i que els que tenen la culpa s'han d'encarregar de solventar el que nosaltres veiem que està malament....des del sofà de casa mirant còmodament la tele. Unaltre mestre deia que davant les coses que no es poden canviar pots fer dues coses, o bé t'encasquilles mirant allò que no pots canviar, o bé mires més enllà d'allò que no es pot canviar...i que hi ha sempre més enllà... la vida!

Perdoneu les meves espirals neuròtiques. Necessito descarregar-les. Millor així que està dins la closca.

Salut!

RELATS CONJUNTS: SOL I OCELL

2008-02-14T15:33:00.010+01:00

La princesa Sol de Migdia es trobava en un estat de defalliment. Els ulls s'enterbolien formant teranyines condensades i les llàgrimes obrien camins d'aigua en la seua cara bruta per la pols del desert.

- No el trobaré mai, amic Ocell de Paper! Descansem...Siusplau.

Ocell de Paper la va agafar tot just quan les cames de la princesa deixaren de sostenir-la i lleuger com una ploma la va dipositar sota l'ombra d'un bonic arbre que hi havia just començar el llindar d'un bosc on passava un rierol.

- Princesa, no us amoineu! Vaig començar aquest viatge amb vos i l'acabaré amb vos.

- Gràcies amic meu per la teva generositat. Ara hi han poques coses que em puguin fer retornar la fe. He fracassat. Tota la vida he perseguit un somni i ara s'escola entre els dits com aquesta sorra que toco i crec que és millor que deixi aquest camí i m'abandoni a les urpes d'algun animal que viu segurament en aquest bosc. Deixa'm Ocell de Paper, per mi aquest sol ja s'ha apagat.

Ocell de Paper la va mirar i es mossegà els llavis. Li voldria dir tantes coses. No suportava la idea de veure a la princesa trista i desconsolada, i ell, un pobre crial fidel a l'amor de la seva vida, malgrat fos una quimera conquerir el cor d'aquella dama, no trobava cap manera de canviar l'estat d'ànim de Sol de Migdia.

S'acostava la foscor i Sol de Migdia es va treure la roba i li donà a Ocell de Paper.

-Ves-te'n a Palau! El meu germà Cop de Vent sabrà la veritat i et recompensarà per la teva fidelitat.

-Jo.. només vull una recompensa.... senyora meva!- Les mans d'Ocell de Paper tremolaven.

-Com dius?- Li va prémer les mans amb força i Ocell de Paper es desfeia per moments.

-Deixeu-me que us acompanyi a morir amb vos. No tinc cap lligam en aquesta vida i seria un honor poder estar al vostre costat en l'últim alè.

-Ocell de Paper...amic meu .. t'allibero d'aquesta càrrega que no és teua. Com tu saps molt bé, la profecia em deia que abans de la tercera lluna fosca, quan tingués vint anys, si no trobava l'home que té dibuixat un tronc florit a l'esquena, havia d'escollir entre la meua vida o el destí tràgic del meu poble. No tinc cap opció. Et conec des que érem infants i sempre has estat al meu costat. T'aprecio molt i si no fos...

-Si...no...fos?

-Que tu ets el meu criat...crec que....el que sento...No! No puc permetre que tu pateixis per culpa meua. Si no fossis el meu criat potser ens hauríem relacionat d'unaltre manera. Ara ja és massa tard!

-Sol de Migdia!- Es va desfer de les mans de la princesa i va començar a treure's la roba recolzat en aquell arbre tan bonic prop del llindar del bosc. -La decisió és meua i així serà! No seré pas jo qui t'abandoni en aquests moments. El meu sentiment cap a tu és molt fort, més que el vent que tomba les cabanes de fang i foragita els rius i empeny les nuvolades grises cap a les collites per desfer-les!

Quan es va recolzar a l'arbre, Ocell de Paper es va quedar mut. Una sensació de formigueix anava augmentant fins a convertir-se en agulles que colpejaven la seva esquena i deixà un crit que s'estengué entre la pols del desert. Va caure inconscient a terra....

Ocell de Paper va obrir els ulls a poc a poc. Notava que una mà li palpava el front. Una mà càl.lida, tendra. 'Potser sóc mort' va pensar quan aquella mà s'allunyà i al seguir-la es va encegar pels raigs de sol que entraven per les branques d'aquell bonic arbre.

-Ocell de Paper? Ets viu! No és fantàstic?

-Sol?... Qquè ha passat?- Es va recordar dels fets de la nit anterior i veié que la princesa li somreia com mai abans ho havia fet. -No t'has mort..tu tampoc..i el teu poble? No entenc res!

-Oh Ocell de Paper, no t'ho creuràs. ahir a la fosca, quan et treies la roba, et vares recolzar en aquest arbre...i no sé ben bé què va passar...vas fer un crit...vas caure a terra inconscient...i l'arbre es va il.luminar...estava molt espantada...tu a terra...i de sobte vaig veure que tenies un gran tatuatge a l'esquena, el tatuatge que em deia la profecia, vaig esclatar de joia. I vaig tenir por...que haguessis mort..per culpa meua...no respiraves! Llavors l'arbre va parlar dins meu i em va dir que estigués tranquil.la, que tot anava bé...que l'amor és més fort que tot allò que hi ha sota el sol...i que havia decidit regalar-nos la seva essència perquè l'amor pogués caminar. Mira'l ara, s'està morint....

-Doncs no l'abandonarem, ara que ell ens ha donat la possibilitat d'estimar-nos, jo el vull acompanyar fins que l'última arrel deixi de respirar!

Es varen estirar al peu d'aquell arbre prop del llindar del bosc i es varen adormir plàcidament mentre resaven a l'univers que acollís aquell esperit tan generós.

UNIVERSITAT

2008-02-14T12:14:00.004+01:00

Feia temps..molt de temps que no trepitjava una universitat. Massa i tot. Semblava un nen petit que el porten en una fira d'atraccions i s'impregna dels sons, de la llum, de les voltes que dóna la nòria, del yuyu i del vertigen que provoca veure gent penjada i xisclant, i que els veus somrients quan surten després d'una bona dosis d'adrenalina.
Així estava jo ahir, a Bellaterra.
Del seminari que estic fent... olé! Em trec el barret pel mestre, i em trec el barret per la gent que m'acompanya. De seguida hi va haver complicitat i confiança. Quan es tracta d'apendre d'una manera vivencial, totes les teories es difuminen en segons i l'única lliçó que és vàlida és la viscuda pel teu company.
De tot el que em quedo, apart de les emocions que em genera, és la il.lusió d'apendre i compartir. Tinc moltes ganes que sigui dimecres que ve per aterrar unaltre cop en l'aula i experimentar aquest cuquet de complicitat, d'agafar el full i pendre notes i assaborir-les quan arribo al vespre, de compartir amb l'Esther allò que vola per l'aire i que jo amb una mà anava prenent cap al sarronet. Parlant de l'Esther, em ve molta gratitut vers ella. Ha lluitat perquè jo pogués anar-hi, sabia que em feia il.lusió i m'ha regalat un temps preciós. I tinc ganes de què ella sigui la meva còmplice quan arribo a casa, i abocar el sarronet de tantes i tantes essències i aclucar els ulls junt amb ella.
Avui estic content! Salut!

LA LLEI DE L'ATRACCIÓ

2008-02-07T16:24:00.001+01:00

Les casualitats no existeixen. Si et trobes enmig d'una situació, per alguna cosa que hagis fet o pensat o imaginat o sentit, ets tu mateix que t'hi portes. Culpar als altres, als imponderables --que ara està de moda dir-- no serveix com a excusa.
Porto un cert temps, no massa, excusant-me en moltíssimes coses. Em lamento de no tenir més bon sou, em lamento de no tenir la casa dels meus somnis, em lamento que la relació que tinc amb la meva parella no s'acosti al meu ideal de relació, em lamento de què no tinc temps i fills per cuidar, em lamento de moltes coses que no he après i m'imagino que si ho hagués après ara tot seria d'unaltre manera. Em passo més de la meitat de la meva vida tancat dins una closca i visualitzant el meu món ideal, deixant de banda el que visc, l'únic on puc donar validesa als meus sentiments i emocions, on puc créixer com a persona. La meva energia es tradueix en dos fets: lament i resignació.
El que passa, quan passa i ets concient de què passa, et canvia totalment la visió de les coses. A partir de la lectura d'un article d'un diari on parlava de la llei d'atracció --quatre ratlles mal escrites per sintetitzar tota una filososfia de vida, vàlida com qualsevol altra-- em comencen a canviar certs conceptes, actituds. Hi ha moviments que es mouen a on desitges que es moguin, hi ha com un abisme als peus que et dóna sensació de vertigen, un cuquet a l'estómac que et rossega l'adrenalina que guardes pels moments crítics.
Jo he recollit d'aquesta llei el que m'interessa, el que he vist que es mou a dins quan hi penso i que ho explico per tal de què em quedi clar a mi. La llei és molt senzilla. Si tu vols arribar a alguna cosa, t'hi has de posar en tots els sentits -- aquí hi arribo!-- El que passa és que aquesta llei sempre actua en nosaltres --com la llei de la gravetat, que ens influencia notablement amb tot el que fem sense distingir si és positiu o negatiu-- i com que la majoria de nosaltres --aquí jo m'incloc-- som persones que normalment no parem esment amb el que pensem, actuem moltes vegades per inèrcia, esclaus de la rutina, xais cap a l'escorxador... tenim tendència a pensar d'una manera determinada i quedar-nos encastats en allò que no desitgem però que no trobem la força per dur-ho endavant. No és senzill. Per exemple: Jo vull estudiar psicologia a la uoc. M'ilusiono i m'informo, convençut que és el que vull. Llavors ve la meva tendència natural a desfer tot allò que em pot beneficiar, vaja, a aixafar-me la guitarra i els pensaments venen en forma de 'no tinc temps' 'no tinc peles' 'ja no serveixo per estudiar' 'serà molt difícil' 'la por de conèixer gent nova'. Evidentment, mai estudiaré amb tot el meu cos, la meva ment, els meus sentits allunyats del que vull, tots anant a la seva bola, dispersos. Si canviés --en teoria!-- els meus pensaments negatius per uns de positius, si totes aquestes parts que em configuren com a Pep es posen d'acord per anar de bracet, tindria moltes possibilitats d'iniciar una aventura universitària.
Res, que a partir d'aquesta lectura del diari i pel que he pogut anar xafardejant per internet sobre aquesta llei, resulta que la setmana que ve començo un seminari sobre psicologia en el marc de les families que durarà cinc setmanes, sorprenentment disposo del temps necessari i ho puc pagar. Penso: caram!
I si penso: Sóc ric? --buf! que materialista!
Que ho acabo aquí. Gràcies per arribar.
Salut!

MARIA

2008-02-04T18:00:00.001+01:00

Oh Maria els teus ulls em fan plorar

I la son ja cavalca

Sobre un cavall màgic

Tot el cel anem travessant

Deixant un rastre

Deixant alegria a les llars

Oh Maria el teu somriure és tendre

Amb tu les hores són eternes

I no existeixen els instants

Els rellotges s'aturen o es perden

Tot es veu molt més clar

En aquesta nit serena

Oh Maria jo t'anhelo

Mai el teu destí sabré

Buscarem un camí d'aigua

Entre bombolles pujarem

I ens deixarem endur per l'aire

I qui sap a on anirem

VA DE PREGUNTES: APRENDRE

2008-01-28T10:09:00.001+01:00

Em faig una pregunta a les tantes de la matinada.
Cada dia ens fem milions de preguntes.
Primer no les escoltem.
I si les escoltem, no les contestem.
I si les contestem, no contestem allò que sentim.

I jo, mig ulls clucats de foscor,
va i començo a llençar preguntes,
i n'agafo unes quantes al vol,
com aquell qui no vol.

Què m'hagués agradat aprendre de petit?

Com m'hauria agradat que m'ensenyessin, de quina manera?

Què em va mancar per tal de no aprendre el que volia, el que m'agradava?

Em vaig tirar força estona intentant contestar a aquestes preguntes.

Finalment quan ho tenia tot més o menys contestat va venir la següent pregunta,
més ben dit
la mare de totes les preguntes
o una de les mares, tan se val

I ara què?

I la resposta va ser clara,
contundent.
Talment és com si hagués posat la mà al fons del pou
i n'hagués tret un tresor.
Com si hagués tinc un somni lúcid
i veiés les coses tal com rajen,
tal com són,
sense embuts,
amb la simplicitat de l'essència,
i no les disfresses,
cuirasses,
escuts
i envoltoris
que col.loquem
per tal de no veure-les,
de defugir-ne,
de separar,
d'aïllar.

MAI ÉS MASSA TARD!

Endavant les atxes,
El que està fet, fet està.
I depèn de mi portar-ho a terme,
si ho vull, és clar.

Em contesto:

Que m'hagués agradat apendre de petit?

Música. Tinc una fustració de no saber música, tot i que em defenso prou bé amb la guitarra.

De quina manera t'hauria agradat que t'ensenyessin?

Amb afecte, i amb respecte. Que em deixessin equivocar-me, que tinguessin en compte els meus gustos, les meves preferències, que no m'ho fessin tot i acabant dient que sóc inútil i que no sé fer res. Intento no repetir la història amb els meus fills. És difícil. Caus en la mateixa rutina, vicis, defectes. Però hi poso nom i miro d'estar atent.

Què em va mancar per tal d'apendre el que volia?

Determinació, coratge, valentia.

Mai és massa tard.

Depèn de mi.

Us atreviu a contestar-vos.

Us atreviu a fer-ho públic.

Us atreviu,

si heu arribat fins aquí

--que us ho agraeixo de tot cor que aguanteu estoicament aquest rollo--

us atreviu a dir-me tot això

i contestar-vos que mai és massa tard.....

Salut!!

RELATS CONJUNTS: EL MUSEU INVERTIT

2008-01-21T11:38:00.001+01:00

Eo!! Què hi ha algú?? No entenc res...què hi fan totes aquestes persones aquí plantades com estaquirots, sense moure's, sense fer res, sense donar senyals de vida, amb els ulls de vidre sense reflexar el que veuen. Semblen talment morts, estàtues vestides de roba estranya, figures de cera embalides, cossos humans dissecats per algun déu morbós, en Hiro que ha parat la corva espai-temps i m'ha despertat d'algun encanteri. Per què em puc moure? Tinc vida, sento escalfor al cor i esgarrifances a les mans. Tinc records? Mmmmm... Imatges de persones mirant-me i dient, comentant, assenyalant, en silenci, adormides, amb cara de mala lluna, fent-se petons...i el pare amb un pinzell i dient-me que em quedi quiet, que no em mogui, que ara vindran i se m'emportaran a no sé quin lloc per no existir, afanyant-se a retocar el quadre, dient-me que pugi i tanqui els ulls i cobrint-me de pintura i jo que m'adormo i que sommio i sento crits i després el silenci i la pols fins que em descobreixen, em pengen, em fan mal i com tot el cos queda encarcarat i quasibé no puc respirar. I ara puc tornar a sortir. On és el pare? Tinc por, val més que em quedi, surto a poc a poc, sense fer soroll, algú em pot sentir, el pare potser. Estic a punt, alço la cama i ja està, podré tornar a ser un nen normal, sense amagar-me. Què és aquest soroll, què passa, torno a dins, no puc, no em puc moure, no sento el cos, el batec que s'acaba i jo aquí a mitges, no arribo a temps, les persones es tornen a moure i jo em torno a quedar quiet, ja no puc tancar els ulls, condemnat eternament a mirar els que em miren, i sense poder dir res, no, no, noooooooooooooooooooooooo......

VORA TEU

2008-01-21T09:45:00.003+01:00

A VEGADES
VOLDRIA SER LA FOSCOR QUE AMAGA LES TEVES CORVES
I APAGAR EL LLUM

EN PAU VOL ANAR A L'ESPAI

2008-01-18T10:22:00.001+01:00

- Papa, papa
- Mmmmmmm
- Papa, papa....jo vull anar a l'espai!
- Mmmgh... eh?
- A l'espai papa, amb un coet d'aquests que va capamunt...fiuuuuuuu
- A l'espai??? Vols ser astronauta?
- Si papa si...i tu? Tu vols anar a l'espai amb coet papa?
- Mmmmm..si
- Vale! Papa?
- Si?
- Per anar a l'espai....hem de fer un forat al cel?

EM POSARIA A PLORAR

2008-01-16T16:10:00.001+01:00

Em posaria a plorar cada vegada que en Pau em ve corrents, m'abraça i em diu a cau d'orella: T'he trobat a faltar. Els òssos se'm tornen de gelatina.
Em posaria a plorar cada vegada que un nen plora per falta d'afecte. Després de tenir tres fills, puc entendre que per ser el que sóc, he tingut uns pares al darrera que m'han cuidat i alimentat i estimat. Que tota la humanitat sobreviu per uns pares al darrera, siguin aquests bons o dolents, cruels o bondadosos. Tots, si hem sobreviscut, és per l'amor d'una mare.
Em posaria a plorar davant la caixa dels records que no puc recordar, de l'oblit que s'amaga i que no em deixa veure ni sentir ni compendre el meu paper dins d'aquest món.

Em posaria a plorar.

CLOSCA NOVA

2008-01-15T19:48:00.003+01:00

Ja feia temps que volia canviar de casa, de feina, de pis, de dona i fills, de ciutat, de vistes panoràmiques, de polítics, de bancs i hipòteques, d'animals de companyia, de sexe, de cotxe i de semàfors, de núvols i d'aigua, de mar, de platges, de móns, de guerres, d'ulleres i de tabac, de calçat i de condons, d'amants i de discoteca, de cervesa i de festes, d'amics i coneguts, de carrers i places i de reis i papes noels i nadals i vacances. Ja feia temps que em volia canviar la cara, el nas i els ulls, els peus i les mans, la panxa, el cul i el coll i la verga i el color dels cabells i de tatuatges. Ja feia temps que voliar canviar el caminar pel volar, l'amagar-me pel ballar, la raó per la bogeria, el solitari per l'orgia, el desert pel bosc i el cel pel mar. Com que TOT no es pot ni vull ni tinc temps en aquesta vida per fer tots els canvis que escric, he pensat canviar de bloc i provar això, provar de canviar l'ensopiment per l'escriure i la por per la vida i les quatre parets de la closca per una amb vistes a tots vosaltres, que em motivi, que em senti orgullós, i que no m'obligui a res. Ara que hi ha canvi, tinc sensació de vertigen al melic i l'abisme sota els peus.
Toca volar.