RELATS CONJUNTS: SOL I OCELL

La princesa Sol de Migdia es trobava en un estat de defalliment. Els ulls s'enterbolien formant teranyines condensades i les llàgrimes obrien camins d'aigua en la seua cara bruta per la pols del desert.

- No el trobaré mai, amic Ocell de Paper! Descansem...Siusplau.

Ocell de Paper la va agafar tot just quan les cames de la princesa deixaren de sostenir-la i lleuger com una ploma la va dipositar sota l'ombra d'un bonic arbre que hi havia just començar el llindar d'un bosc on passava un rierol.

- Princesa, no us amoineu! Vaig començar aquest viatge amb vos i l'acabaré amb vos.

- Gràcies amic meu per la teva generositat. Ara hi han poques coses que em puguin fer retornar la fe. He fracassat. Tota la vida he perseguit un somni i ara s'escola entre els dits com aquesta sorra que toco i crec que és millor que deixi aquest camí i m'abandoni a les urpes d'algun animal que viu segurament en aquest bosc. Deixa'm Ocell de Paper, per mi aquest sol ja s'ha apagat.

Ocell de Paper la va mirar i es mossegà els llavis. Li voldria dir tantes coses. No suportava la idea de veure a la princesa trista i desconsolada, i ell, un pobre crial fidel a l'amor de la seva vida, malgrat fos una quimera conquerir el cor d'aquella dama, no trobava cap manera de canviar l'estat d'ànim de Sol de Migdia.

S'acostava la foscor i Sol de Migdia es va treure la roba i li donà a Ocell de Paper.

-Ves-te'n a Palau! El meu germà Cop de Vent sabrà la veritat i et recompensarà per la teva fidelitat.

-Jo.. només vull una recompensa.... senyora meva!- Les mans d'Ocell de Paper tremolaven.

-Com dius?- Li va prémer les mans amb força i Ocell de Paper es desfeia per moments.

-Deixeu-me que us acompanyi a morir amb vos. No tinc cap lligam en aquesta vida i seria un honor poder estar al vostre costat en l'últim alè.

-Ocell de Paper...amic meu .. t'allibero d'aquesta càrrega que no és teua. Com tu saps molt bé, la profecia em deia que abans de la tercera lluna fosca, quan tingués vint anys, si no trobava l'home que té dibuixat un tronc florit a l'esquena, havia d'escollir entre la meua vida o el destí tràgic del meu poble. No tinc cap opció. Et conec des que érem infants i sempre has estat al meu costat. T'aprecio molt i si no fos...

-Si...no...fos?

-Que tu ets el meu criat...crec que....el que sento...No! No puc permetre que tu pateixis per culpa meua. Si no fossis el meu criat potser ens hauríem relacionat d'unaltre manera. Ara ja és massa tard!

-Sol de Migdia!- Es va desfer de les mans de la princesa i va començar a treure's la roba recolzat en aquell arbre tan bonic prop del llindar del bosc. -La decisió és meua i així serà! No seré pas jo qui t'abandoni en aquests moments. El meu sentiment cap a tu és molt fort, més que el vent que tomba les cabanes de fang i foragita els rius i empeny les nuvolades grises cap a les collites per desfer-les!

Quan es va recolzar a l'arbre, Ocell de Paper es va quedar mut. Una sensació de formigueix anava augmentant fins a convertir-se en agulles que colpejaven la seva esquena i deixà un crit que s'estengué entre la pols del desert. Va caure inconscient a terra....

Ocell de Paper va obrir els ulls a poc a poc. Notava que una mà li palpava el front. Una mà càl.lida, tendra. 'Potser sóc mort' va pensar quan aquella mà s'allunyà i al seguir-la es va encegar pels raigs de sol que entraven per les branques d'aquell bonic arbre.

-Ocell de Paper? Ets viu! No és fantàstic?

-Sol?... Qquè ha passat?- Es va recordar dels fets de la nit anterior i veié que la princesa li somreia com mai abans ho havia fet. -No t'has mort..tu tampoc..i el teu poble? No entenc res!

-Oh Ocell de Paper, no t'ho creuràs. ahir a la fosca, quan et treies la roba, et vares recolzar en aquest arbre...i no sé ben bé què va passar...vas fer un crit...vas caure a terra inconscient...i l'arbre es va il.luminar...estava molt espantada...tu a terra...i de sobte vaig veure que tenies un gran tatuatge a l'esquena, el tatuatge que em deia la profecia, vaig esclatar de joia. I vaig tenir por...que haguessis mort..per culpa meua...no respiraves! Llavors l'arbre va parlar dins meu i em va dir que estigués tranquil.la, que tot anava bé...que l'amor és més fort que tot allò que hi ha sota el sol...i que havia decidit regalar-nos la seva essència perquè l'amor pogués caminar. Mira'l ara, s'està morint....

-Doncs no l'abandonarem, ara que ell ens ha donat la possibilitat d'estimar-nos, jo el vull acompanyar fins que l'última arrel deixi de respirar!

Es varen estirar al peu d'aquell arbre prop del llindar del bosc i es varen adormir plàcidament mentre resaven a l'univers que acollís aquell esperit tan generós.


22 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

ostres! això és un conte, conte amb princeses, profecies i màgia de la bona i final gairebé feliç del tot.

Striper ha dit...

Un conte fabulos, i imaginatiu i la foto molt xula.

XeXu ha dit...

Molt currat, has inventat tota una història, si senyor. M'ha agradat molt.

Roc ha dit...

Uouu M'ha sorprès molt gratament llegir el teu conte. És genial; ben parit de cap a peus, per dir-ho així!

Clint ha dit...

Si noi, tot un conte! una atmosfera que s'adiu molt a la fotografía!

caliope ha dit...

és preciós! bonic com la teva ánima ... petons de somni de les fades!

eva al desnudo ha dit...

Es preciós l'arbre que fa néixer fulletes de colors...com el conte, que fa desfer la tristor.
També m'agrada molt la verdor de les fulles que s'endevinen per darrera de l'esquena dibuixada.;)

eudald ha dit...

ostres, com te l'has treballat, noi!
enhorabona!

intratable ha dit...

Molt bo. Un conte romàntic però gens embafador.

Salut!

Pd40 ha dit...

T'ha sortit un conte rodó, quina imaginació! Molt bo, Eudald, felicitats!!

Pd40 ha dit...

Eps, perdona, volia dir Pep, no Eudald, que m'he embolicat :$

Tocat del cargol ha dit...

Gràcies a tots vosaltres pels ànims i deixar-vos caure per casa meva, que és casa vostra si és que hi ha...cases d'algú!
paparapaparapa paparaparapapa!
Salut!

barbollaire ha dit...

Un gran conte, company!
Felicitats!
M'ha agradat molt i molt

Lluna Nova ha dit...

desde petita sempre m'han agradat els contes, i no tenen que acabar bé del tot, m'ha agradat molt.

Carme Rosanas ha dit...

Molt bonic! Gràcies per la visita a casa meva. Tornaré a llegir-te.

Anna ha dit...

Aquest cop has estat el primer!! Molt bé, és un conte molt bonic.
Felicitats.

zel ha dit...

Si, noi, tot un conte, a veure si encara tindrem excusa per fer un recull i vendre'ls! Enhorabona!

Núria ha dit...

Un conte molt bonic... ple de mágia

samain ha dit...

M'ha agradat molt, Pep! Un conte màgic i bell, llegit a poc a poc i a mitja veu... preciós!
;)

Tocat del cargol ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris! M'ho he passatde conya escrivint-lo.
Ja ho vaig dir: això dels relats conjunts és una idea collonuda.
Fins a la pròxima!

Joana ha dit...

OOOOhhhhhhhh! Arribo a misses dites!
M'ha agradat! ;)

Mireia ha dit...

Molt bó