SALVAR EL MÓN



Jo parteixo de la base de què tothom vol salvar el món. A la seua manera. És un propòsit molt noble, una barreja d'instint de supervivència i protecció cap a les persones que estimem.

Quan era més jove, una de les paraules que sonaven dins el meu interior era Utopia. Creia en la utopia de què les utopies deixessin de ser-ho. Es pot canviar el món? Es pot millorar? --I tant!!-- Em deia a mi mateix mantenint converses metafísiques sobre el sentit de la vida. Inconscientment em carregava a l'esquena tot el pes de voler canviar absolutament tot el món. No era l'únic que el volia canviar, i amb manifestacions, amb estils de vida diferent que han esdevingut modes al llarg del temps, amb menys consumisme, creia --pobre de mi-- que era possible.

Ho sento. Ara, en aquests moments, no ho crec. No puc canviar el món. No puc canviar l'orientació --diguem-ne espiritual o filosòfica-- de milers de milions de persones. Ningú pot ser capaç de canviar-ho. He deixat de creure en les utopies. Els grans somnis poden ser molt bonics, però són això: somnis.

El que renovo constantment és la il.lusió del dia a dia. El que busco és sobretot no salvar el món. Miro coses més pràctiques, que pugui tocar i canviar per mi mateix. Intento cultivar dins el meu entorn, i amb les eines que tinc, un xic d'amorositat, d'estimació i respecte. Potser el fet de tenir fills et canvia el punt de vista...o t'ho potencia...no ho sé, prefereixo no donar gaires voltes als motius i si més a la satisfacció que em provoca ser d'una o unaltre manera. Tothom té el seu camí per expandir-se i només em preocupa el meu... de moment.

Un mestre deia que només hi han dues veritats absolutes: Sabem que estem vius i sabem que ens morirem. Totes les altres 'veritats' són possibilitats.

Una cosa amb què m'he fixat últimament, i que comento amb gent de la feina, amb amics, amb la parella, és que hi ha una gran crispació. Crispació per tot i per tothom. Us heu adonat? Odi, intolerància, rencor, ràbia, impotència.... que ens duu a actuar d'una manera agressiva i violenta. A llençar pedres i amagar el cap sota l'ala i culpar al sistema, a culpar i culpar i culpar i que els que tenen la culpa s'han d'encarregar de solventar el que nosaltres veiem que està malament....des del sofà de casa mirant còmodament la tele. Unaltre mestre deia que davant les coses que no es poden canviar pots fer dues coses, o bé t'encasquilles mirant allò que no pots canviar, o bé mires més enllà d'allò que no es pot canviar...i que hi ha sempre més enllà... la vida!

Perdoneu les meves espirals neuròtiques. Necessito descarregar-les. Millor així que està dins la closca.

Salut!

11 comentaris:

Striper ha dit...

Ostres aixo de les dues veritats es ben cert i ara em dona per pensar.

moi de tiana ha dit...

jo intento pensar que en el fons nem a millor.
molt lentament i encara que no ho sembli, segurament nosaltres no ho veurem, ni els nostres fills, però crec que d'aquí 300 ò 400 anys hi haurà un munt de merda que ja haurà desaparegut. No podem ser tan burros, com a espècie. L'evolució mateixa del planeta deu ser atravessar aquestes fases que estem vivint. m'ho intento imaginar a una escala de temps més gran, com un canvi lent, o sèrie de canvis, imperceptibles a nivell immediat. igual d'aquí 1000 anys...
i de moment intento millorar-me a mi mateix, com tu has dit, perquè també crec (o sé) que jo sóc un tros de planeta i que si almenys m'intento mig arreglar una miqueta, algo de bo estaré fent pel global...
buenu, m'hi estic penjant bastant, ja veig que m'hes encomanat la delirada filosòfica...
d'aquí cent anys tots calvos!!

Tocat del cargol ha dit...

STRIPER: Pensa,pensa...i para! A vegades està donant-li el coco és, diguem-ne, perillós. És llegir-ho i sentir-ho, i lo que t'arribi, està bé.
MOI DE TIANA: Benvingut!! Si, el canvi és lent. Pretenem que sigui inmediat, que tot s'arregli i poder-ho gaudir, però ai las!!
Estic d'acord amb tu! Som trossos del planeta i que millorant-nos, en certa mesura, també estem millorant el nostre entorn.
Salut!

Joana ha dit...

Crec que l'exemple que donem en el dia a dia, pot servir , si no per canviar el món, per modificar certs aspectes.M'explico: el comportament amb els companys de feina, a casa, amb els fills o la parella, amb els amics, reciclar, no anar de 7 ciències per la vida, escoltar...aprendre en definitiva... Pot ajudar a perfilar aquest m´pon al nostre voltant i ajudar-noa a ser una mica més feliços.
Pla deia que "si no tens pau al teu interior no pots donar pau".
M'ha agradat aquest post!
Joabans també filosofava molt ...ara intento viure i gaudir-ne, amb tots els entrebancs, que sens dubte tenim.
Bon cap de setmana!

samain ha dit...

Quan totes les veritats són o poden ser possibles, només estem veient, en un punt ínfim de clarividència, que potser la raó no és ni teva ni meva, sinó de tots. Que aquesta veritat no és absoluta, sinó relativa, i que el món és un conjunt de petites veritats sumades dia a dia... o, tornat a un pla terrenal, vulgar si li vols dir, que els petits canvis són poderosos, malgrat ser el lema d'un senyor que duia malles verdes i capa marró, i abans de ser fan dels enciams es barallava amb maniquis i xanguets... i és que la tarda del diumenge dóna per espirals de moltes menes!
;)

Alegria De La Huerta ha dit...

Jo tampoc acabo d'entendre les preses, crispació i violència que ens envolta. Si la gent es prengués les coses amb més tranquil·litat, paciència i reflexió el món aniria millor.

Pel que veig, després dels anys t'has fet teu el lema del Capità Enciam: "Els petits canvis són poderosos!"

Eli ha dit...

No es triste la verdad... lo que no tiene es remedio...
Això sempre m'ho recorda un amic...
i cuanta raó que te....
Es també un troçet una cançó... que a mi m'encanta!!!!

caliope ha dit...

les preses, les mentides, fer mal gratuïtament a les persones...no tinc la resposta ni puc camviaro, peró intento ser millor persona am les persones que estimo i m'estimen

zel ha dit...

Com vols que no hi hagi crispació? Jo, que encara que no ho sembli, sóc pasífica de mena, estic dels nervis amb tanta bogeria desfermada... Ens convé una endreça del món, no trobes? I un bon porret abans d'anar a treballar, així tots estaríem més tranquils.... Petons!

Tocat del cargol ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris!! Jo ho veig així, i pel que veig, sembla que vosaltres aneu en la mateixa línea.
La reflexió la feia perquè m'he adonat que quan portem la crispació en el seu punt àlgid i surt de nosaltres, fem molt de mal al planeta, l'estem estressant, esquizofrenant i depressionant amb les nostres 'tonteries' del dia a dia. Quantes vegades ens posem de mal humor en un dia? Doncs també posem de mal humor als del voltant i al planeta mateix. El que conreem és això, i aquí si que no hi veig sortida, no hi ha satisfacció ni connexió en nosaltres. En canvi, si posem els sentits i el cor en la direcció de ser més amables, respectuosos i solidaris, els canvis són possibles.
per cert, eli, no puc entrar al teu bloc, si és que en tens. Si llegeixes això digue'm la teva adreça que m'encantarà visitar-te.
Salut a tots!!

eli ha dit...

Hola,
Aqui va el meu blog.
Encantada!
http://somriueselmillorquepotsfer.blogspot.com/