RELATS CONJUNTS: AVUI TINC MANDRA...

Avui tinc mandra d'escriure, mandra de pensar, mandrar d'apretar el cervell i que en surtin unes quantes gotes d'inspiració que serviran per omplir algun buit que m'inquieta. Avui, mentre miro aquest quadre he decidit que no escric res sobre ell, no tinc ganes de lluitar contra el que no es pot lluitar, no tinc ganes d'inventar una història en què no hi crec. Avui, just que m'havia decidit a escriure, he vist el quadre i és que no puc, ho juro, els dits se'm garratiben, les mans se m'adormen i agafo rampes als ulls i no em puc concentrar. Avui que tinc aquest quadre al meu davant, tanco els ulls i sento una veu llunyana, melosa i quasibé divina que em convida a deixar-ho tot, em convida a desar la vida en un calaix i agafar la mà que se m'allarga entre les notes místiques d'alguna revelació de temps antics. És evident que quan sento això, d'escriure diguem-ne que no és el moment. Ara les notes es fan més audibles, i un so llunyà com de selva m'envolta i noto que respiro aromes salvatges i una sensació de vertigen se m'apodera i la cadira la qual m'hi estic es va fent més suau, més allargada. Tinc por d'obrir els ulls i pensar que tot és un somni, així que com que la sensació és plaent continuo amb la mateixa postura. Un desig es va apoderant de mi. I aquest desig es va tornant realitat quan la veu m'acarona l'orella i la mà m'envolta perquè descansi en una mena de llit, quan la música se'm torna viva dins el cor i les aromes s'eixamplen de tanta puresa. Sé on sóc i m'agrada, així que ho sento, no m'inventaré cap història sobre el quadre, me'n vaig a viure en el quadre, amb bona companyia, i si vosaltres voleu perdre el temps escrivint doncs vosaltres mateixos, jo me les piro.... salut!