MÉS VEUETES

Mireu... l'altra dia parlava d'aquell cony de veueta que quan li dóna la gana puja el volum i destrossa qualsevol bri de lògica que hi pugui haver-hi dins la closca. Llavors, en un atac de lucidesa i encoratjat pels vostres comentaris, m'hi vaig atansar a veure què hi havia. Molts cops hi he pujat amb el vestit de psiconauta i m'hi he quedat embaladit amb el què hi veia, i fent un exercici de memòria, buscant registres, arxius, empremptes, proves fefaents de què aquesta veueta estava en algun lloc lo suficientment profund com per no copsar-la a primera vista --és llesta!-- em van arribar aquestes imatges que quedaran pobres al traduir-les amb paraules, però que jo sàpiga, encara no hem inventat un aparell que em connecti al cervell i descarregui aquestes imatges que venen de qui sap on --temps al temps!-- i com que no sóc ni pintor ni dibuixant ni il.lustrador, deixarem que el dubte del que vull dir s'instal.li en vosaltres i ja em direu...

"M'hi acosto molt a poc a poc. Tot és fosc, amb una lluentor quasi metàl.lica, dura, amb molta humitat. Potser és una cova feta de metall, o una mina. Sento que estic a l'interior d'alguna cosa gegantina com una muntanya, o soterrat a molta profunditat. Escolto uns murmuris llunyans, galimaties de sons que es distorsionen al meu voltant i empès per alguna força còsmica que em fa levitar, m'hi vaig dirigint no sense sentir cert pànic. La foscor es va difuminant i veig una porta dins aquesta gruta on m'aboca en una inmensa sala, dic inmensa, gegantina!! No té sostre ni final. Les veus són més intenses. Llavors em fixo amb les parets i estan fetes de molts rostres, infinits rostres i cada un va parlant, repetint frases que no arribo a compendre. En un moment donat, tot es confon, veus i rostres i formen un magma de gelatina i es van movent com ones en el mar,o com aquelles fotos nocturnes que només es poden distingir les línees de llum que fan els cotxes amb moviment. M'atabalo. Miro de concentrar-me i el moviment s'apaivaga i llavors miro els rostres amb més claretat i descobreixo que tots els rostres són totes les persones que d'alguna manera o altra han tingut algun contacte amb mi. Al.lucino. Hi són totes! I cadascuna m'està dient alguna cosa però no sóc capaç de centrar-me i escoltar-les una per una. Aquí em perdo."

Ja he deixat de tenir una veueta impertinent. En tinc moltes!!!!!

Salut!!

10 comentaris:

Striper ha dit...

Moltes i jo també i el mes fotut es que a vegades m'estiren les orelles.

moni ha dit...

Has intentat deixar de fumar? Hostia quina meravella de concert de veus. Petons

labruixoleta ha dit...

moltes veus parlant alhora. Això no és "Pepito Grillo", això és una "olla de grills".

Recomanació "B": ni se t'ocurreixi intentar fer-te amic de totes, és més, quan notis que arribes a aquest lloc profund i fosc, dona't la volta de puntetes, pq ni t'ensumin, i marxa corrents!!!!!!!!

Ja d'entrada no m'escoltis ni a mi!!
Ja falta menys per les vacances...;-)

zel ha dit...

Quina por, no? Jo recordo un somni de quan era petita, una filera de gent en cercle, parets de volta que s'intuïen, mitja esfera era la forma, però no es veia, i la filera caminava en cercle lentament, molt lentament, cada vegada més fins a...morir? No ho sé, és un somni que tinc gravat...

partícula elemental ha dit...

Sí, jo també sóc una veueta impertinent, amiga o no, que es dirigeix directa al més profund del conscient, taladrant el crani com una pistola d'ultrasons forada el casc més gruixut del més sòlid dels cuirassats.

No, no sé si existeixen tals pistoles.

Sí, som moltes veuetes.

No, no marxarem. Ens hauràs de fer fora.

Sí, caldrà la violència.

No, no sabràs qui som. Qualsevol del teu entorn pot ser una d'aquestes veuetes. Podem ser alienígenes o blogaires, tant li fot.

Sí, ho hauràs de fer de manera indiscriminada, a l'americana. Serà del tot necessari un AK 47 o com coi se digui, una UZI o una Kaleshnikov. Hauràs de sortir, mig conill i amb ulls desorbitats. Personar-te al Robafaves, o a qualsevol altre lloc freqüentat per potencials veuetes.

I disparar. A tort i a dret. El camí a la llibertat.

Fes-ho.
Fes-ho.
Fes-ho.
Fes-ho.
Fes-ho.
Fes-ho.

Signat:

La teva amiga Esquizofrènia.

samain ha dit...

Fa com cosa arribar aquest lloc on no saps si ets amunt o avall o capgirat en una altra dimensió, on les veus es multipliquen com l'eco i apareix tothom, inclosos els vells fantasmes! Suposo que jo faria com de petita, tancaria els ulls i passaria corrent per la sala, intentant buscar una porta, encara que no sabés cap a on em pot dur. Gràcies pel comentari, tens la resposta, si bé potser no és cap resposta :)

Joana ha dit...

N'hi deu haver d'impertinents i d'altres amb veu de fada!
Has de triar... com sempre!
Salut!

Nits ha dit...

Saps què m'ha recordat...com qui va al cel o infern i el relat em feia pensar en el camí cap aquest lloc incert (mira tu !!) Potser això del cel o infern no existeix i és simplement la veueta i els records que hi han dins del nostre coco...el què passa més enlla de la vida segurament és silenciós.

Eli ha dit...

Jo de tu, aniria a la farmàcia a buscar uns taps de cera, d'aquells que van be per la piscina!!!
ja,ja,ja

;-)e

Núr ha dit...

Quina impressió, aquesta descripció que has fet!! :S La veritat que no és gens agradable! No sé si és que tinc molta imaginació, prò ho he vist i sentit tot molt clar...
Quin mal rotllo!
En fi... A veure si amb els petards que comencen a sonar deixes de sentir-les durant tot el cap de setmana tan llarg que ve!!! Petonets!