PAM!

Us escric perquè m’he desdoblat.
El que escriu, o sia jo,
no en té ni puta idea del que escriu
però escriu i escriu fins a l’extenuació.
I a més a més té un petit problema.
Cada vegada que escriu,
lentament com si fos un virus,
les paraules agonitzen,
tremolen,
es sulfuren i es dispersen al buit,
desapareixen!
A sobre tinc una pistola
al clatell i per alguna raó amagada
sé del cert que quan pari d'escriure
PAM!

A punta de pistola apunto al que escriu, o sia jo,
i l’obligo a escriure fins a l’extenuació.
Em sento dictador del meu esclau
i per alguna irrefrenable conducta malèvola,
li vaig esborrant les paraules que va escrivint
per dessesperar-lo,
desfer-lo anímicament
i esfonsar-lo en la misèria.
I estic atent, molt atent
al mes mínim indici,
a la petita insinuació,
a la lleugera possibilitat
de quan aixequi el llapis,
llavors...
PAM!

Si premo el gatell deixaré d’escriure?
Llavors és possible que agafi el relleu
i que algú que sóc jo,
desdoblant-me,
m’apunti amb la pistola i em faci dessesperar eternament.
Jo decideixo.
Continuo apuntant o escrivint.
Heus aquí la qüestió....
PAM!