RELATS CONJUNTS: EL MUSEU INVERTIT

Eo!! Què hi ha algú?? No entenc res...què hi fan totes aquestes persones aquí plantades com estaquirots, sense moure's, sense fer res, sense donar senyals de vida, amb els ulls de vidre sense reflexar el que veuen. Semblen talment morts, estàtues vestides de roba estranya, figures de cera embalides, cossos humans dissecats per algun déu morbós, en Hiro que ha parat la corva espai-temps i m'ha despertat d'algun encanteri. Per què em puc moure? Tinc vida, sento escalfor al cor i esgarrifances a les mans. Tinc records? Mmmmm... Imatges de persones mirant-me i dient, comentant, assenyalant, en silenci, adormides, amb cara de mala lluna, fent-se petons...i el pare amb un pinzell i dient-me que em quedi quiet, que no em mogui, que ara vindran i se m'emportaran a no sé quin lloc per no existir, afanyant-se a retocar el quadre, dient-me que pugi i tanqui els ulls i cobrint-me de pintura i jo que m'adormo i que sommio i sento crits i després el silenci i la pols fins que em descobreixen, em pengen, em fan mal i com tot el cos queda encarcarat i quasibé no puc respirar. I ara puc tornar a sortir. On és el pare? Tinc por, val més que em quedi, surto a poc a poc, sense fer soroll, algú em pot sentir, el pare potser. Estic a punt, alço la cama i ja està, podré tornar a ser un nen normal, sense amagar-me. Què és aquest soroll, què passa, torno a dins, no puc, no em puc moure, no sento el cos, el batec que s'acaba i jo aquí a mitges, no arribo a temps, les persones es tornen a moure i jo em torno a quedar quiet, ja no puc tancar els ulls, condemnat eternament a mirar els que em miren, i sense poder dir res, no, no, noooooooooooooooooooooooo......