VA DE PREGUNTES: APRENDRE

Em faig una pregunta a les tantes de la matinada.
Cada dia ens fem milions de preguntes.
Primer no les escoltem.
I si les escoltem, no les contestem.
I si les contestem, no contestem allò que sentim.

I jo, mig ulls clucats de foscor,
va i començo a llençar preguntes,
i n'agafo unes quantes al vol,
com aquell qui no vol.

Què m'hagués agradat aprendre de petit?

Com m'hauria agradat que m'ensenyessin, de quina manera?

Què em va mancar per tal de no aprendre el que volia, el que m'agradava?



Em vaig tirar força estona intentant contestar a aquestes preguntes.

Finalment quan ho tenia tot més o menys contestat va venir la següent pregunta,
més ben dit
la mare de totes les preguntes
o una de les mares, tan se val


I ara què?

I la resposta va ser clara,
contundent.
Talment és com si hagués posat la mà al fons del pou
i n'hagués tret un tresor.
Com si hagués tinc un somni lúcid
i veiés les coses tal com rajen,
tal com són,
sense embuts,
amb la simplicitat de l'essència,
i no les disfresses,
cuirasses,
escuts
i envoltoris
que col.loquem
per tal de no veure-les,
de defugir-ne,
de separar,
d'aïllar.


MAI ÉS MASSA TARD!

Endavant les atxes,
El que està fet, fet està.
I depèn de mi portar-ho a terme,
si ho vull, és clar.

Em contesto:

Que m'hagués agradat apendre de petit?

Música. Tinc una fustració de no saber música, tot i que em defenso prou bé amb la guitarra.

De quina manera t'hauria agradat que t'ensenyessin?

Amb afecte, i amb respecte. Que em deixessin equivocar-me, que tinguessin en compte els meus gustos, les meves preferències, que no m'ho fessin tot i acabant dient que sóc inútil i que no sé fer res. Intento no repetir la història amb els meus fills. És difícil. Caus en la mateixa rutina, vicis, defectes. Però hi poso nom i miro d'estar atent.

Què em va mancar per tal d'apendre el que volia?

Determinació, coratge, valentia.

Mai és massa tard.

Depèn de mi.

Us atreviu a contestar-vos.

Us atreviu a fer-ho públic.

Us atreviu,

si heu arribat fins aquí

--que us ho agraeixo de tot cor que aguanteu estoicament aquest rollo--

us atreviu a dir-me tot això

i contestar-vos que mai és massa tard.....

Salut!!


15 comentaris:

Vier ha dit...

Clar que sí, sempre hi som a temps!

Jo Mateixa ha dit...

I això que no el podem controlar, que per una altre banda es una ventatge per que si fins i tot poguessim controlar el nostre temps, llavors que???

Be jo nomes volia dir que m'ha agradat el que he llegit i que tornaré a passar per aqui :-)

Alegria De La Huerta ha dit...

Si, arribat a aquest punt et fas aquest tipus de preguntes, pots contestar-les i raonar-les... és que tampoc tan malament no va anar l'aprenentatge (tant l'acadèmic com el de la vida).

Tocat del cargol ha dit...

VIER: D'això es tracta, i és important donar-hi nom, donar-hi veu i que surti de dins.
JO MATEIXA: No es tracta de retrocedir, sino de mirar endavant d'acord amb les teves necessitats. Jo també em passaré per casa teva a veure que tal.
ALEGRIA DE LA HUERTA: L'aprenentatge de debò són els anys de teràpia que he anant fent al llarg dels últims anys. Una mica d'acceptació, una mica d'acció, una mica de consciència. Sino, estaria dins la closca eternament.

caliope ha dit...

ok cargol, el contesto al meu bloc! em sembla molt valenta aquesta reflexió. Estic d'acord, mai és tard, som nosaltres els que arrivem tard...per sort a vegades hi ha algú com tú que ens fa adonar-no
Petonets que arriven a l'hora

Tocat del cargol ha dit...

Petonets rebuts!!!

Striper ha dit...

Mai es masa tard cert, pero a vegades ens cal agafar mes forçes.

nits ha dit...

Hola Pep!
Gran reflexió nocturna, que també em fa pensar...
Primer però vull felicitar-te, perquè crec que el primer cop que t'has plantejat les preguntes no anava enfocat cap a tu, sino cap als teus petits i això et fa gran com a pare, voler donar-els-hi el millor, (potser m'equivoco). I també és important pensar que nosaltres no hem acabat de crèixer del tot encara que ja siguem adults i encara tenim dret a decidir com volem aprendre i què volem aprendre. Ara cal fer el pas per aconseguir-ho...ànims!!!!

Jordi Casanovas ha dit...

A vegades descobreixes tard el que t'agradaria haver après. Potser per què, llavors, això que volies aprendre no existia.
Ara ens cal temps i ganes.

eva al desnudo ha dit...

La verdadera llibertat de pensar i de fer quasi sempre arriba des del nostre punt de vista una mica tard. L'important quant reaccionem i ens en adonem de que el temps passa volant i no s'atura per res ni per ningú, es passar a l'acció.
"Mai es massa tard per tornar a començar". Una abraçada i salut!

pep ha dit...

STRIPER: That's the question!!Un cop raonat i vist des de tots els cantons possibles i impossibles, pots fer dues coses: o no fer res o actuar.
NITS: Justa la fusta!! Educant els petits veus coses que normalment et passen desaparcebudes --els peques són els millors terapeutes d'un mateix perquè no deixen de repetir el que tu fas--
"Ara cal fer el pas" Dir-ho és fàcil. Posar-s'hi costa. Merci per tenir una visió positiva de mi!
JORDI C: Temps i ganes. Dos conceptes difícils de coordinar en aquests moments --no vull que sigui excusa!!!
EVA AL DESNUDO: Visca l'acció. Ara he de parlar amb el meu cos i convence'l de què es mogui d'una punyetera vegada,encara que sigui a empentes!

Metamorfosi ha dit...

Ei, hola!

He llegit un comentari teu al bloc de l'Striper, sobre estimar i ser estimat i m'he animat a passar a visitar-te... possiblement perquè hi hem escrit coses tan diferents.

M'ha agradat aquest post. Jo estic en un moment en que no sé exactament ni el què ni el com, però en el que intento creure en un mai és massa tard!

Fins ben aviat!

Tocat del cargol ha dit...

Salut metamorfosi! Lo bo de la vida és que siguem tan diferents, no?

samain ha dit...

Realment som tan diferents? Potser les paraules, les situacions, els moments, no acaben de coincidir, però sovint, si ens aturem una estona, oblidem el nostre jo, mirem més enllà, hi ha alguna mena d'essència comuna a tots. El difícil és plantejar-se les preguntes, el que costa es buscar les respostes, i el que realment ens acaba determinant, és fer aquest pas de gegant: però un bon dia, veiem que potser, no ho era tant... M'agradat molt el teu post...
;)

Tocat del cargol ha dit...

Samain, tota la raó del món. En essència som tots iguals --opinió meva que molts segur que discutirien-- però el que veig o llegeixo entre línees, és que cadascú té la seva pròpia experiència que l'enriqueix, madura i acaba retornant à allò que és essencial. Potser és necessari aquesta diferència per interrelacionar-nos i adonar-nos que tots formem part d'una mateixa energia. Què complexe i excitant alhora!!! Estic content que t'agradi. Ja tinc un somriure per continuar el dia. Salut!!