SALVAR EL MÓN

Jo parteixo de la base de què tothom vol salvar el món. A la seua manera. És un propòsit molt noble, una barreja d'instint de supervivència i protecció cap a les persones que estimem.

Quan era més jove, una de les paraules que sonaven dins el meu interior era Utopia. Creia en la utopia de què les utopies deixessin de ser-ho. Es pot canviar el món? Es pot millorar? --I tant!!-- Em deia a mi mateix mantenint converses metafísiques sobre el sentit de la vida. Inconscientment em carregava a l'esquena tot el pes de voler canviar absolutament tot el món. No era l'únic que el volia canviar, i amb manifestacions, amb estils de vida diferent que han esdevingut modes al llarg del temps, amb menys consumisme, creia --pobre de mi-- que era possible.

Ho sento. Ara, en aquests moments, no ho crec. No puc canviar el món. No puc canviar l'orientació --diguem-ne espiritual o filosòfica-- de milers de milions de persones. Ningú pot ser capaç de canviar-ho. He deixat de creure en les utopies. Els grans somnis poden ser molt bonics, però són això: somnis.

El que renovo constantment és la il.lusió del dia a dia. El que busco és sobretot no salvar el món. Miro coses més pràctiques, que pugui tocar i canviar per mi mateix. Intento cultivar dins el meu entorn, i amb les eines que tinc, un xic d'amorositat, d'estimació i respecte. Potser el fet de tenir fills et canvia el punt de vista...o t'ho potencia...no ho sé, prefereixo no donar gaires voltes als motius i si més a la satisfacció que em provoca ser d'una o unaltre manera. Tothom té el seu camí per expandir-se i només em preocupa el meu... de moment.

Un mestre deia que només hi han dues veritats absolutes: Sabem que estem vius i sabem que ens morirem. Totes les altres 'veritats' són possibilitats.

Una cosa amb què m'he fixat últimament, i que comento amb gent de la feina, amb amics, amb la parella, és que hi ha una gran crispació. Crispació per tot i per tothom. Us heu adonat? Odi, intolerància, rencor, ràbia, impotència.... que ens duu a actuar d'una manera agressiva i violenta. A llençar pedres i amagar el cap sota l'ala i culpar al sistema, a culpar i culpar i culpar i que els que tenen la culpa s'han d'encarregar de solventar el que nosaltres veiem que està malament....des del sofà de casa mirant còmodament la tele. Unaltre mestre deia que davant les coses que no es poden canviar pots fer dues coses, o bé t'encasquilles mirant allò que no pots canviar, o bé mires més enllà d'allò que no es pot canviar...i que hi ha sempre més enllà... la vida!

Perdoneu les meves espirals neuròtiques. Necessito descarregar-les. Millor així que està dins la closca.

Salut!