No trobo el moment de dir-te
que si algun dia em trobes per casualitat
en algun lloc que potser no sé si encara hi és,
és possible que no m'hi trobis
perquè sé de sobres
que si penso
que em pots trobar en un lloc
m'hi estaré tota l'eternitat esperant
i quan em cansi
pensaré que potser tu no saps quin lloc és
i em mouré obstinat
per la idea
de què sàpigues que aquí estic,
i en el moviment
se'm nublarà la vista
perquè estaré cec
del remordiment
de trobar-te
i no veure't
i quan no estigui en el lloc
que suposo que tu i jo ens trobarem,
llavors hi aniràs tu
i com que la teva paciència
no s'assembla gens ni mica a la meva,
marxaràs per tot arreu
pensant
quin carai de lloc ens hem de trobar,
si per casualitat,
que ja no trobo que això sigui casualitat,
estem destinats a trobar-nos,
i per això,
si estic a punt de moure'm,
em paralitza l'horror de saber
que a tu no et trobaré,
que potser no ens trobem
i llavors se'm fa difícil recollir tots els instants que hem anat sembrant en un camp perdut enmig del camí que hi ha entre casa teva i la meva.
Salut!
12 comentaris:
una mica angoixant no? i per altra banda m'has fet pensar en un acudit que acabava amb la frase:
mestre cada dia us estimo més de tant bé com us expliqueu...
Potser una mica negatiu, canvia el xip i veuras com pot ser una trobada ben positiva.
JORDI C: Angoixant no ho sé, però després d'escriure...ve la calma.
STRIPER: Negatiu no ho sé, però després d'escriure...ve l'optimisme.
Salut!
Que bonic t'ha sortir amic, m'ha agradat molt aquest neguit de no saber si ens retrobarem o ens deixarem pasar...
M'ha recordat la peli "Los amantes del circulo Polar".
Continua deixant sortir tot el que portes i escriu-ho així de punxant, així de tendre.
Besets.
Tinc un blog nou a Letras Desvestidas, es diu El baul de Juliette, a veure que et sembla.
Cuida't
Una gallina xica, tica, mica...
Quina especímen! Quina partícula!
Partícula elemental
sí, la questió trobo que deu ser trobar-se,
i si et trobes bé, millor!
ah, i lo dels dinosaures...
potser sí que som com paràsits, que els necessitem a ells per sobreviure tant com ells ens necessiten a nosaltres, per la feina que els hi fem...
vinga, que et trobis re-bé!!
Ui, jo aquesta sensació també l'he tingut. La necessitat de trobar algú, de pensar que algun dia el destí ens ha de tornar d'ajuntar i negar-me a creure que no pot ser que la vida no ens torni a fer coincidir.
Jo com que no confio gaire que el destí faci bé la seva feina, de vegades l'ajudo una miqueta i intento buscar com fer que ens tornem a trobar...
M'ha agradat molt la frase "recollint instants que hem anat sembrant en un camp perdut enmig del camí que hi ha entre casa teva i casa meva". Qui sembra diuen que recull, espero que recullis coses molt bones.
Una salutació!!!!
M'encanta! Hauria necessitat algun punt per a agafar aire durant la lectura, prò trobo que així ha estat més àgil.
El destí... Diuen que creure-hi és un intent de treure'ns responsabilitat de sobre. Potser sí, prò a mi m'agrada creure-hi. Potser més en el destí que no pas en la casualitat. Oi que si hi ha una cosa no pot haver-hi l'altra?
Sempre havia estat una mica com el narrador: em quedava esperant que el destí em portés el que m'hagués de portar. Ara començo a ser més com la persona a qui es dirigeix, més activa, cercant el lloc de trobada, cercant allò que el destí té preparat per a mi... Amb més o menys èxit, prò és que en començava a estar farta, de tant d'esperar! ;)
De fet...Has trobat el moment perdir-ho, per deixar-ho al vol.
I estar-te una eternitat esperant..
.és una afirmació que escursa la distància entre casa meva i cas teva! ;)
EVA: Quan s'acumula lo millor és deixar-ho anar, no sigui cas que exploti i llavors afecti e més o menys grau a les persones que m'envolten i tot per culpa de la meva 'estupidesa'. Besets rebuts!
PARTÍCULA: Ostres! POtser és tan elemental que ara no hi caic.. xica, tica, mica...
MOI: Trobar-se... doncs si. Algun dia o altra em trucaré a la porta i si m'obro m'abraçaré pel temps que no m'he pogut compartir.
NITS: Quan veus a algú, en aquell instant saps si et tornaràs a veure, sigui aquí o en unaltre existència... tenim infinitat de sentits que no sabem utilitzar... així que és millor deixar-se dur per on bufa el vent que no pas patir perquè estàs fent tot el possible per la trobada i no trobes.
NUR: Alguna coma penso que em faltava... preferixo que paris que no pas que t'ofeguis... El destí i la casualitat es necessiten eternament! I millor ser l'actriu que no pas l'espectadora de la teva pròpia vida.
JOANA: De fet, escriure tot això fa que s'escurci la distància, s'abaixin les barreres i s'obrin les portes i que em senti com a casa meva a casa teva!
Gràcies per fer-me gaudir d' un moment màgic. Prometo mirar a la cara a la meva pròxima casualitat i dir-li: Crec que ja hi soc.En cas de no trobar-la sortiré a buscar-la. Es bonic creure en el destí si més no en les seves sorpreses.
Petons
MONI: Quan el destí ens sorprèn, molts cops ho atribuim a una casualitat i no pensem mai que som nosaltres que ho fem funcionar perquè així passi...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada