FILLS

M'embolico. I també embolico als meus fills sense adonar-me'n.
Dubto. I faig dubtar als meus fills.
Tinc por. I ells s'instal.len en aquesta por. I des d'una atalaia insinuen que allà no és lloc per a ells i no hi puc fer res. Com en l'atalaia on vivia quan els meus pares m'hi van posar sense adonar-se'n. Una atalaia que m'ha costat enderrocar i que encara queden restes per poder-s'hi amagar.
Ja puc anar llegint llibres, articles, opinions... sento que no hi puc fer res si primer no faig res per a mi, si em quedo adormit veient com la vida passa pensant que algú altre vindrà amb la seva vareta i en un plis plas em rentarà la cara i m'ensabonarà de pastissos plens d'ideals.
Ara sento que jo tiro del carro, del meu carro que sempre he deixat que els altres el regnin, i prenc la direcció que vull sense demanar explicacions ni donar-ne. No vull que ningú més em tiri, em guii, em sotmeti entre discursos plens de flors i espines.
Construeixo tres carros. Un per cada fill que tinc. I els ensenyo com funciona, dins els meus límits, sense teoritzar, i que cada cosa que fas, que penses, que dius, que sents et vingui del més enllà, de les profunditats del cor, i que per molt que em preocupi pel futur, ja no és meu, és seu.
Aprendre a deixar. Deslligar. Abans, però, deslligar-me de tot allò que arrossego.
Som-hi!!