FILLS

M'embolico. I també embolico als meus fills sense adonar-me'n.
Dubto. I faig dubtar als meus fills.
Tinc por. I ells s'instal.len en aquesta por. I des d'una atalaia insinuen que allà no és lloc per a ells i no hi puc fer res. Com en l'atalaia on vivia quan els meus pares m'hi van posar sense adonar-se'n. Una atalaia que m'ha costat enderrocar i que encara queden restes per poder-s'hi amagar.
Ja puc anar llegint llibres, articles, opinions... sento que no hi puc fer res si primer no faig res per a mi, si em quedo adormit veient com la vida passa pensant que algú altre vindrà amb la seva vareta i en un plis plas em rentarà la cara i m'ensabonarà de pastissos plens d'ideals.
Ara sento que jo tiro del carro, del meu carro que sempre he deixat que els altres el regnin, i prenc la direcció que vull sense demanar explicacions ni donar-ne. No vull que ningú més em tiri, em guii, em sotmeti entre discursos plens de flors i espines.
Construeixo tres carros. Un per cada fill que tinc. I els ensenyo com funciona, dins els meus límits, sense teoritzar, i que cada cosa que fas, que penses, que dius, que sents et vingui del més enllà, de les profunditats del cor, i que per molt que em preocupi pel futur, ja no és meu, és seu.
Aprendre a deixar. Deslligar. Abans, però, deslligar-me de tot allò que arrossego.
Som-hi!!

5 comentaris:

Moni ha dit...

Molta sort en aquesta tasca tan important. Ets un valent.

Jordi Casanovas ha dit...

Una tasca molt complicada, suposo però que només el fet de proposar-t'ho ja és un petit primer èxit.

Núr ha dit...

Estic d'acord amb en Jordi: al cap i a la fi, tots arrosseguem coses dels nostres pares que ells arrosseguen dels seus. És inevitable? No ho crec, prò sí que em sembla que ha de ser molt difícil controlar-ho sempre. Tot es pot corregir, prò! Si els passes les teves pors, els pots ensenyar a superar-les i potser així també les superes tu mateix! :)

Un petó i somriures!

Joana ha dit...

Tirem del pòsit que ens ha quedat dels nostres pares i que ara anem dipositan als nostres fills. Ells tiraran d'aquest pòsit i la tasca que ens toca és a anar destriant .
Bona reflexió...
Ahir en parla`vem amb un company de feina...del pòsit ...del que queda, de la feina que tenim els pares i de la que van tenir els nostres amb nosaltres.
Però estic amb "que queda pòsit".
Aprofitem-lo, doncs!

zel ha dit...

Em deixes pensant, pensant molt, i buscant possibles....