Dit i fet! Tenia forces dubtes i molt de cangueli -un sac ben ple que hores d'ara ja és mig buit- i és un tipus d'estudi que per sort no necessita colzes ni memòria, sino experiència i il.lusió. I valentia, molta valentia.
Pensava obrir un nou blog i tenia molts números de què fos anònim i abocar totes les sensacions que m'anessin passant, descarregar-me de tensions i nudrir-me d'energia anònima. No ho he fet perquè ja em costa ser constant (lo que em costa actualitzar el blog, escriure comentaris, contestar-ne els que em feu arribar -en definitiva, mimar-vos una mica!-) i crec que ho aniré fent en aquest blog meu, que és el que tinc i que és el que sóc.
Lo que estic estudiant, més que estudiar millor seria dir-ne: lo que m'estic formant és per ser terapeuta gestalt. No sé si ho heu sentit alguna vegada o no, tampoc en faré una gran explicació, igual unaltre dia, qui lo sap.
A mi, el que em fa content de tota aquesta moguda era que jo pensava que quan acabés aquesta formació, poder-me dedicar a ser terapeuta, tenir recursos per guiar a altra gent que trobi el seu camí, sigui quin sigui i faci el que faci, i m'atabalava, em posava nerviós, em desviava per la tangent sentint-me un xic inferior a l'altra gent que s'hi vol dedicar o que s'hi dedica, veient que l'altra gent, doncs, o bé era educadora social, pedagoga, psicòloga, psiquiatra o diplomada o llicenciada en alguna especialitat. Jo no arribo tan lluny a nivell d'estudis i la meva feina poc o res té a veure en exercir de terapeuta, per tan, poc apicable els coneixements que estic adquirint a la meva quotidianeitat laboral. És clar que puc compaginar la feina del museu per una banda i la de terapeuta per unaltre, tot i així, aquest sentiment d'inferioritat es resistia a sortir, a deixar-se veure, vaja, m'amargar-va la il.lusió, qualsevol expectativa, pla de futur o somni.
Fins que ho vaig focalitzar en una cosa que per molts currículums, per moltes anades i vingudes cap als claustres que hagués pogut fer, ningú em podia treure ni retreure (més aviat seria retreure'm a mi mateix), el fet de ser pare de tres nens i viure aquest dia a dia tan intens, de tantes baixades i pujades emocionals, d'aquest compartir i d'aquest créixer cada cop més conscient.
M'he decidit, per ara, perquè la vida mai se sap les voltes que pots arribar a fer, a centrar-me més en el mon infantil, de la relació pares-fills, de la familia. Aquí em quedo. És un bon punt de partida, és un punt que em sento segur de mi mateix, és un punt prou estable per estar-hi i començar.
Uau! Quin rollo! Per avui ja n'hi ha prou.
Salut!
5 comentaris:
Felicitats, Pep!! Sé que et deu haver costat molt decidir-te, com ja dius, sobretot perquè és un camí molt seriós i responsable (la gent es posa a les teves mans, aaahhh!!!) però també és un camí ple de satisfaccions i d'amor. Un aplaudiment per tú!! Seras un terapeuta ple de sensibilitat i tendresa. Ah! Saps que jo ara estic estudiant per la UOC Humanitats i així poder donar classes a secundària? Si es que no parem.....
Molt bé, nano!!!! Ja saps, jo també estudio a la UOC (bé, ja acabo) però és una de les millors decisions que he pres a la vida... Potser la millor! (Després de decidir tenir els meus fills i ser mestra, és clar...)
Ànims que ho faràs motl bé...jo sé una mica de què va i crec que ho pots fer de conya!!!!
Vaig fer un curs de introducció Gestalt a la Gomera...sort és un món màgic. En tinc un molt bon record.
conec alguna coseta del tema de teràpia. tant si decideixes fer-ho com si no.. el que decideixis estarà per ben decidit, i valgui la redundància. res, que salutacionjs.
molt bona decisió! jo sí que n'he sentit a parlar i inclús no descarto posar-m'hi tb algun dia. Fa anys que rebo la informació i sempre m'ha interessat. Així que m'agradarà anar llegint tot el que expliques sobre el tema.
Publica un comentari a l'entrada