Avui per motius de feina he tornat a entrar a una església.
Feia anys i panys que no hi entrava.
Basílica de Santa Maria de Mataró.
He intentat que les sensacions em diguessin alguna cosa,
el cap ja m'ho deia: fuig, fuig... com si fos un pobre diable.
Més que la majestuositat (ostentosa i innecessària) m'he intrigat per les entranyes.
El cervell en stand bye.
I no he pogut resistir cert fàstic i pànic alhora.
Olor de rascumit, vell, encartronat, humit.
Tacte enganxifós, de pols viva, tot suava.
Gust de putrefacte, costava d'empassar aquella àurea, la gola plena de fang.
Sorolls que rebotaven per tot arreu, cercant alguna sortida per respirar i ser lliure.
La vista clavada en les figures, en els quadres, en les columnes, en l'espai.
Amb les sensacions ja n'he tingut prou.
Quan he sortit, he bufat: buffff!
Llavors m'he enrecordat del meu passat: familia catòlica, educació catòlica (és com si et fessin un forat al cap i amb un embut t'introdueixen els evangelis, la moral, la doctrina i no sé quantes mentires més...)
Llavors m'he preguntat que és curiós que la gent tingui fe en tot això (la gent és lliure, Pep, és lliure)
Llavors he estat content d'haver fugit de tot això, que ja no sigui meu.
Abans amb odi, amb ira, amb crítica.
Ara amb calma. I em surt: ja s'ho faran!
I perquè escric tot això? No ho sé .. ja m'ho faré, no?
Salu!!
Feia anys i panys que no hi entrava.
Basílica de Santa Maria de Mataró.
He intentat que les sensacions em diguessin alguna cosa,
el cap ja m'ho deia: fuig, fuig... com si fos un pobre diable.
Més que la majestuositat (ostentosa i innecessària) m'he intrigat per les entranyes.
El cervell en stand bye.
I no he pogut resistir cert fàstic i pànic alhora.
Olor de rascumit, vell, encartronat, humit.
Tacte enganxifós, de pols viva, tot suava.
Gust de putrefacte, costava d'empassar aquella àurea, la gola plena de fang.
Sorolls que rebotaven per tot arreu, cercant alguna sortida per respirar i ser lliure.
La vista clavada en les figures, en els quadres, en les columnes, en l'espai.
Amb les sensacions ja n'he tingut prou.
Quan he sortit, he bufat: buffff!
Llavors m'he enrecordat del meu passat: familia catòlica, educació catòlica (és com si et fessin un forat al cap i amb un embut t'introdueixen els evangelis, la moral, la doctrina i no sé quantes mentires més...)
Llavors m'he preguntat que és curiós que la gent tingui fe en tot això (la gent és lliure, Pep, és lliure)
Llavors he estat content d'haver fugit de tot això, que ja no sigui meu.
Abans amb odi, amb ira, amb crítica.
Ara amb calma. I em surt: ja s'ho faran!
I perquè escric tot això? No ho sé .. ja m'ho faré, no?
Salu!!
4 comentaris:
amen company, amen...
De les rigidesses, l'aoutoritarisme i de les imposicions hom se n'escapa quan pot. I de les mentides , també.
Això que hi ha bones sensacions arreu!
Que fort...feia anys que no hi entrava en aquesta esglèsia, uns vint mes o menys i vaig sentir aquesta olor mateixa. En sortir vaig menjar-me un gelat. Els capgrossos som així. Petons
De les esglèsies en general et diré que hi entro amb una mirada arquitectonica i una pau atea que ni jo mateixa ho entenc. I això que tu i jo vam passar per la mateixa classe i motllo educatiu.
De la esglesia de Santa Maria de MAtaró tinc un record diferent. La última vegada que vaig entrar va ser per dir-li un ultim adeu a una companya de curs de la classe. Fará uns 8 anys. Em va colpar que estigués despedint-me d'algú de la nostra edat. I no estava per olors ni per doctrines.
Publica un comentari a l'entrada