Si amb els ulls oberts no paro de fotre'm òsties....
si ho veig tot negre potser en pari alguna
i qualsevol llum serà benvinguda
HOLA, EM DIC PEP I SÓC ESCLAU
Després de 37 anys respirant sense parar –per sort!- m’ha il.luminat una veritat com un temple. Sóc un esclau. He nascut amb unes manilles que s’han tornat més fortes i opressores. El treball que han fet sobre mi ha estat lent i meticulós, fruit d’anys i anys d’evolució -o d’involució, com us plagui descriure-ho-. Sóc fill d’esclaus i nét d’esclaus. Llarga tradició que es perdura fins a un punt on l’home va decidir tornar-se esclau per no voler veure, o no voler saber, o sense saber-ho i sense veure-ho, tant se val. Visc amb aquesta condició, amb aquesta circumstància, aquesta motxilla plena de repressions, i segurament... no! Segur que els meus fills la duran. Ara bé, abans miraré de buidar-la una mica, si puc, i que puguin arribar tan lluny com el cor els hi digui.
Sóc esclau. Esclau del temps, de viure en aquesta època, d’aquest univers, d’aquesta terra que ens pinten com única, de deus inventats per reprimir, de deus inventats per no veure que som nosaltres els deus, de l’home, de la dona, dels fills, dels pares, de la familia, de la gravetat, de la lluna, del sol, de la natura, de les lleis, de les guerres, de la pau, de l’amor, del sexe, de l’espasa, del regals, dels rius, del mar, de les ciutats, de la contaminació, de la foscor, de la por, del més enllà, del cor, dels pensaments, de les discussions, dels conflictes, de les emocions, dels sentiments, dels sentits, del que veig, del que no veig, del que m’imagino, del que és evident, de la feina, de les notes, de les mirades, dels judicis, de la crítica, de les abraçades, del que s’espera de mi, dels desitjos, dels objectius, de la competició, de les medalles, de la glòria, de la fama, de l’enveja, de la covardia, del desamor, de l’exigència, dels somnis, de la tecnologia, de l’oci, de la dispersió, de les drogues, de la mentida, de la veritat, del cel, de l’infern, de tancar les portes amb clau, de posar alarmes, del despertador, dels diners, de tolerar i acceptar ser un esclau, de no voler ser res més que un esclau, de ser tan fràgil com la flama d’un encenedor, del telèfon, de mantenir els amics a distància, de mantenir tot el món a distància, de conèixer més esclaus, d’esclavitzar, de la llibertat....
Si no hi haguessin esclaus, la llibertat existiria?? Potser seria un estat natural, com l’ombra d’un arbre on pots anar quan et vingui en gana i ajeure’t.
Sóc esclau. Esclau del temps, de viure en aquesta època, d’aquest univers, d’aquesta terra que ens pinten com única, de deus inventats per reprimir, de deus inventats per no veure que som nosaltres els deus, de l’home, de la dona, dels fills, dels pares, de la familia, de la gravetat, de la lluna, del sol, de la natura, de les lleis, de les guerres, de la pau, de l’amor, del sexe, de l’espasa, del regals, dels rius, del mar, de les ciutats, de la contaminació, de la foscor, de la por, del més enllà, del cor, dels pensaments, de les discussions, dels conflictes, de les emocions, dels sentiments, dels sentits, del que veig, del que no veig, del que m’imagino, del que és evident, de la feina, de les notes, de les mirades, dels judicis, de la crítica, de les abraçades, del que s’espera de mi, dels desitjos, dels objectius, de la competició, de les medalles, de la glòria, de la fama, de l’enveja, de la covardia, del desamor, de l’exigència, dels somnis, de la tecnologia, de l’oci, de la dispersió, de les drogues, de la mentida, de la veritat, del cel, de l’infern, de tancar les portes amb clau, de posar alarmes, del despertador, dels diners, de tolerar i acceptar ser un esclau, de no voler ser res més que un esclau, de ser tan fràgil com la flama d’un encenedor, del telèfon, de mantenir els amics a distància, de mantenir tot el món a distància, de conèixer més esclaus, d’esclavitzar, de la llibertat....
Si no hi haguessin esclaus, la llibertat existiria?? Potser seria un estat natural, com l’ombra d’un arbre on pots anar quan et vingui en gana i ajeure’t.
EL PROBLEMA NO ÉS EL BURKA
Estic en contra de la prohibició que aquests manaires amb les seves idees brillants fan de l'ús de símbols musulmans sota el pretext de la igualtat i altres ximpleries d'argot democràtic.
Jo aquí hi veig una raó molt més poderosa: No pot ser que un país amb gran arrel catòlica hi puguin conviure altres religions. Monopoli espiritual.
Si, arguments de pes per estar en contra del burka, vel o com li vulguin dir si que n'hi han, en trobo i no els discuteixo. Que la cultura àrab és una cultura basada en el masclisme i que domina a la dona, si, és veritat. I que nosaltres, que pregonem als quatre vents que som uns tolerants de l'hòstia, ens posem a prohibir... no sé què dir-vos... qui som per decidir pels altres? O és que m'ha de venir algú i dir-me com m'he de cordar els pantalons o a quina distància he de separar els peus quan camino?
Posats a fer paral.lelismes i perpendiculades, em recorda aquest decret que desconec si s'ha aprobat, on es prohibeix anar sense roba, o mig despullat, o sense camisa ...tant se val, la qüestió és prohibir, ja que, valga'm deu! Quina visió més horrorosa veure persones amb el tors descobert...potser alimenta engrunes de lascívia que poden acabar en una gran orgia global, us ho imagineu???
O que les platges nudistes estiguin arraconades per no caure en la temptació del 'pecat', quan, fills meus, gràcies a aquest pecat, tots estem aquí!
La qüestió és prohibir. És fer-se notar.
Si prohibissin coses inútils... mmm no sé, per exemple les guerres, l'opressió, les dictadures, els diners, els bancs, les estafes, les manipulacions, la corrupció, les armes...res de l'altra món.
Us convido a dir-me què podríem prohibir?
Potser algun manaire per atzar cau en aquest blog i se li acudeix alguna idea brillant... o potser algun manaire per atzar cau en aquest blog i se li acudeix prohibir-lo...
Salut!
Jo aquí hi veig una raó molt més poderosa: No pot ser que un país amb gran arrel catòlica hi puguin conviure altres religions. Monopoli espiritual.
Si, arguments de pes per estar en contra del burka, vel o com li vulguin dir si que n'hi han, en trobo i no els discuteixo. Que la cultura àrab és una cultura basada en el masclisme i que domina a la dona, si, és veritat. I que nosaltres, que pregonem als quatre vents que som uns tolerants de l'hòstia, ens posem a prohibir... no sé què dir-vos... qui som per decidir pels altres? O és que m'ha de venir algú i dir-me com m'he de cordar els pantalons o a quina distància he de separar els peus quan camino?
Posats a fer paral.lelismes i perpendiculades, em recorda aquest decret que desconec si s'ha aprobat, on es prohibeix anar sense roba, o mig despullat, o sense camisa ...tant se val, la qüestió és prohibir, ja que, valga'm deu! Quina visió més horrorosa veure persones amb el tors descobert...potser alimenta engrunes de lascívia que poden acabar en una gran orgia global, us ho imagineu???
O que les platges nudistes estiguin arraconades per no caure en la temptació del 'pecat', quan, fills meus, gràcies a aquest pecat, tots estem aquí!
La qüestió és prohibir. És fer-se notar.
Si prohibissin coses inútils... mmm no sé, per exemple les guerres, l'opressió, les dictadures, els diners, els bancs, les estafes, les manipulacions, la corrupció, les armes...res de l'altra món.
Us convido a dir-me què podríem prohibir?
Potser algun manaire per atzar cau en aquest blog i se li acudeix alguna idea brillant... o potser algun manaire per atzar cau en aquest blog i se li acudeix prohibir-lo...
Salut!
PAM!
Us escric perquè m’he desdoblat.
El que escriu, o sia jo,
no en té ni puta idea del que escriu
però escriu i escriu fins a l’extenuació.
I a més a més té un petit problema.
Cada vegada que escriu,
lentament com si fos un virus,
les paraules agonitzen,
tremolen,
es sulfuren i es dispersen al buit,
desapareixen!
A sobre tinc una pistola
al clatell i per alguna raó amagada
sé del cert que quan pari d'escriure
PAM!
A punta de pistola apunto al que escriu, o sia jo,
i l’obligo a escriure fins a l’extenuació.
Em sento dictador del meu esclau
i per alguna irrefrenable conducta malèvola,
li vaig esborrant les paraules que va escrivint
per dessesperar-lo,
desfer-lo anímicament
i esfonsar-lo en la misèria.
I estic atent, molt atent
al mes mínim indici,
a la petita insinuació,
a la lleugera possibilitat
de quan aixequi el llapis,
llavors...
PAM!
Si premo el gatell deixaré d’escriure?
Llavors és possible que agafi el relleu
i que algú que sóc jo,
desdoblant-me,
m’apunti amb la pistola i em faci dessesperar eternament.
Jo decideixo.
Continuo apuntant o escrivint.
Heus aquí la qüestió....
PAM!
El que escriu, o sia jo,
no en té ni puta idea del que escriu
però escriu i escriu fins a l’extenuació.
I a més a més té un petit problema.
Cada vegada que escriu,
lentament com si fos un virus,
les paraules agonitzen,
tremolen,
es sulfuren i es dispersen al buit,
desapareixen!
A sobre tinc una pistola
al clatell i per alguna raó amagada
sé del cert que quan pari d'escriure
PAM!
A punta de pistola apunto al que escriu, o sia jo,
i l’obligo a escriure fins a l’extenuació.
Em sento dictador del meu esclau
i per alguna irrefrenable conducta malèvola,
li vaig esborrant les paraules que va escrivint
per dessesperar-lo,
desfer-lo anímicament
i esfonsar-lo en la misèria.
I estic atent, molt atent
al mes mínim indici,
a la petita insinuació,
a la lleugera possibilitat
de quan aixequi el llapis,
llavors...
PAM!
Si premo el gatell deixaré d’escriure?
Llavors és possible que agafi el relleu
i que algú que sóc jo,
desdoblant-me,
m’apunti amb la pistola i em faci dessesperar eternament.
Jo decideixo.
Continuo apuntant o escrivint.
Heus aquí la qüestió....
PAM!
LES CASTANYES A LA PLATJA
Estan canviant els hàbits? Estic canviant jo? M'estic fent gran?
Em sento inmers en una cursa de fons sense arribada: córrer, córrer i córrer i no paris de córrer. I la llum? I la porta oberta? La sortida d'emergència? És això el que vull? O no? Dubto, i dubto si dubto quan dubto del que dubto.
Apart de dubtar, en què sóc un gran entès, amb molts de màsters i matrícules d'honor, hi ha moments que em sento fòssil. Que vaig per la vida amb ànima de fòssil. Sento que també fossilitzo el meu entorn. Tinc pensaments fòssils. Hi ha una llei universal que diu: som el que pensem. Doncs ara ja sé d'on ve la meva fossilització. Fàcil, no?
Apart dels fòssils, que deixaré que el meu panteòleg interior se les apanyi com vulgui i com pugui, m'agrada que el fred es resisteixi a venir. No m'agrada el fred.
És curiosa la manera que tinc de funcionar. Des de fa temps estic absort en llegir pàgines web de denúncia del sistema, de vacunes, de grip A, de desigualtats, de negocis, de manipulacions, i com més llegeixo, més apàtic em torno, més m'aixoplugo de tota aquesta tempesta informativa. Ara he provat de llegir una novel.la normal, al costat de la tauleta de nit, al capvespre, en el silenci, i pam! no me n'adono que ja és acabada, devorada i oblidada. Tanta absorció de coses puc fer i després oblidar-ho? Em pregunto què faig amb el meu temps. De moment escriure banalitats com aquesta i que algú que també no sap que fer amb el seu temps (he he) m'ho llegeixi.
Apa adeu!
Em sento inmers en una cursa de fons sense arribada: córrer, córrer i córrer i no paris de córrer. I la llum? I la porta oberta? La sortida d'emergència? És això el que vull? O no? Dubto, i dubto si dubto quan dubto del que dubto.
Apart de dubtar, en què sóc un gran entès, amb molts de màsters i matrícules d'honor, hi ha moments que em sento fòssil. Que vaig per la vida amb ànima de fòssil. Sento que també fossilitzo el meu entorn. Tinc pensaments fòssils. Hi ha una llei universal que diu: som el que pensem. Doncs ara ja sé d'on ve la meva fossilització. Fàcil, no?
Apart dels fòssils, que deixaré que el meu panteòleg interior se les apanyi com vulgui i com pugui, m'agrada que el fred es resisteixi a venir. No m'agrada el fred.
És curiosa la manera que tinc de funcionar. Des de fa temps estic absort en llegir pàgines web de denúncia del sistema, de vacunes, de grip A, de desigualtats, de negocis, de manipulacions, i com més llegeixo, més apàtic em torno, més m'aixoplugo de tota aquesta tempesta informativa. Ara he provat de llegir una novel.la normal, al costat de la tauleta de nit, al capvespre, en el silenci, i pam! no me n'adono que ja és acabada, devorada i oblidada. Tanta absorció de coses puc fer i després oblidar-ho? Em pregunto què faig amb el meu temps. De moment escriure banalitats com aquesta i que algú que també no sap que fer amb el seu temps (he he) m'ho llegeixi.
Apa adeu!
EVITEM EL CONTACTE
Si senyores i senyors, la nova premissa, el cant que més escolto d'una manera subliminal, la lletra petita del nostre contracte social diu que evitem el contacte. Si no ens feu cas, com diuen els llumenetes pensants que ens manen, és que ens inventarem una nova grip mortal, que assolarà la humanitat si no seguiu les instruccions de no tocar-se, no fer-se petons, no abraçar-se. Això juntament amb la posada en marxa d'armes de manipulació massiva (la tele), un virus sida perquè no follem a tort i dret, la idolatració de l'individualisme i el consum i una hipoteca per tothom com diu molt bé la nostra preuada constitució. Una gran presó a voluntat pròpia.
-Hola! Què tal?
-Bé, ui no et dono la mà, és que no l'he rentat..
-...i?
-Ja saps, la grip del porc
-Bé, un petó si que ens el podem donar?
-Ui ui, no, i jo com sé que tu no tens la grip?
-A la merda!
Sabeu què, el que saben molt bé aquests llumenetes pensants és que si ens toquem molt, ens fem molts de petons i moltes abraçades i a sobre ens agrada.... ja no ens cal tenir llumenetes pensants... així que... endavant!!
-Hola! Què tal?
-Bé, ui no et dono la mà, és que no l'he rentat..
-...i?
-Ja saps, la grip del porc
-Bé, un petó si que ens el podem donar?
-Ui ui, no, i jo com sé que tu no tens la grip?
-A la merda!
Sabeu què, el que saben molt bé aquests llumenetes pensants és que si ens toquem molt, ens fem molts de petons i moltes abraçades i a sobre ens agrada.... ja no ens cal tenir llumenetes pensants... així que... endavant!!
SOMNIS
.
Vull compartir un somni.
Diuen que en el món dels somnis, tot és possible. Absolutament tot. L'inconscient és un pou infinit de coneixement i saviesa i el somni és una galleda d'aquest coneixement i saviesa que serveix per refrescar-te i calmar la set.
Dins el meu somni tenia uns poders molt especials. Tenia el do de fer desaparèixer tots els bancs i caixes del món. Zas! Ja no hi eren. I com que es feia realitat, doncs anem a eliminar la font de poder: els diners. Zum! Tots cremats i incinerats. Uau! Quin plaer! També volia destruir tot allò que serveix per a matar, les armes. Plas! Cap ni una! I també se m'acudia coses com trossejar les teles, la publicitat, tots els panys i claus que serveixen per a empresonar i empresonar-nos, tot fora. Flash! Crash! Ziummm!
Llavors quedava l'humà, desposeït de tot allò que serveix per a imposar, tota eina que pogués posar-lo per damunt d'unaltre esser humà.
I llavors em venien dues opcions: O ens matem a òsties o vivim plegats amb el que tenim, comú a tots. Tu decideixes!
Fa molt de temps, em vaig trobar una persona que em va dir que la vida és com un gran taulell d'escacs. Hi han les peces blanques i les negres, i tu decideixes amb quines vols jugar.
Salut!!
.
INVASIÓ POSTVACANCES
.
Oh no! Ja els veig! S'acosten i enerven a les mans les armes digitals.
L'horitzó n'està ple d'aquests exèrcits que han torturat amb els seus flaixos i canells tots els racons del món i ara esmolen els connectors usb per aixoplugar-nos dins la seva existència.
Estic perdut, no tinc escapatòria possible. Ni un mal de queixal ja em pot servir d'excusa per aguantar sessions quilomètriques de colors en pantalles planes, d'anècdotes que sempre passen al mes d'agost, ni un abans ni un després (quina casualitat!).
Cap escut serveix per a res, ens deixarem arrossegar per aquesta corrent, aquesta plaga, aquest mercat d'obssessions entestades a eternitzar allò que no es pot eternitzar, i quan la gran tempesta s'apaivagui i vingui la calma, felicitarem com correspon al nostre invasor desitjant que almenys s'ho hagi passat bé, qualsevol altra cosa és un atemptat contranatura.
Salut! i bones vacances hagiu tingut...
.
Oh no! Ja els veig! S'acosten i enerven a les mans les armes digitals.
L'horitzó n'està ple d'aquests exèrcits que han torturat amb els seus flaixos i canells tots els racons del món i ara esmolen els connectors usb per aixoplugar-nos dins la seva existència.
Estic perdut, no tinc escapatòria possible. Ni un mal de queixal ja em pot servir d'excusa per aguantar sessions quilomètriques de colors en pantalles planes, d'anècdotes que sempre passen al mes d'agost, ni un abans ni un després (quina casualitat!).
Cap escut serveix per a res, ens deixarem arrossegar per aquesta corrent, aquesta plaga, aquest mercat d'obssessions entestades a eternitzar allò que no es pot eternitzar, i quan la gran tempesta s'apaivagui i vingui la calma, felicitarem com correspon al nostre invasor desitjant que almenys s'ho hagi passat bé, qualsevol altra cosa és un atemptat contranatura.
Salut! i bones vacances hagiu tingut...
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)