HOLA, EM DIC PEP I SÓC ESCLAU

Després de 37 anys respirant sense parar –per sort!- m’ha il.luminat una veritat com un temple. Sóc un esclau. He nascut amb unes manilles que s’han tornat més fortes i opressores. El treball que han fet sobre mi ha estat lent i meticulós, fruit d’anys i anys d’evolució -o d’involució, com us plagui descriure-ho-. Sóc fill d’esclaus i nét d’esclaus. Llarga tradició que es perdura fins a un punt on l’home va decidir tornar-se esclau per no voler veure, o no voler saber, o sense saber-ho i sense veure-ho, tant se val. Visc amb aquesta condició, amb aquesta circumstància, aquesta motxilla plena de repressions, i segurament... no! Segur que els meus fills la duran. Ara bé, abans miraré de buidar-la una mica, si puc, i que puguin arribar tan lluny com el cor els hi digui.
Sóc esclau. Esclau del temps, de viure en aquesta època, d’aquest univers, d’aquesta terra que ens pinten com única, de deus inventats per reprimir, de deus inventats per no veure que som nosaltres els deus, de l’home, de la dona, dels fills, dels pares, de la familia, de la gravetat, de la lluna, del sol, de la natura, de les lleis, de les guerres, de la pau, de l’amor, del sexe, de l’espasa, del regals, dels rius, del mar, de les ciutats, de la contaminació, de la foscor, de la por, del més enllà, del cor, dels pensaments, de les discussions, dels conflictes, de les emocions, dels sentiments, dels sentits, del que veig, del que no veig, del que m’imagino, del que és evident, de la feina, de les notes, de les mirades, dels judicis, de la crítica, de les abraçades, del que s’espera de mi, dels desitjos, dels objectius, de la competició, de les medalles, de la glòria, de la fama, de l’enveja, de la covardia, del desamor, de l’exigència, dels somnis, de la tecnologia, de l’oci, de la dispersió, de les drogues, de la mentida, de la veritat, del cel, de l’infern, de tancar les portes amb clau, de posar alarmes, del despertador, dels diners, de tolerar i acceptar ser un esclau, de no voler ser res més que un esclau, de ser tan fràgil com la flama d’un encenedor, del telèfon, de mantenir els amics a distància, de mantenir tot el món a distància, de conèixer més esclaus, d’esclavitzar, de la llibertat....
Si no hi haguessin esclaus, la llibertat existiria?? Potser seria un estat natural, com l’ombra d’un arbre on pots anar quan et vingui en gana i ajeure’t.