LA LLEI DE L'ATRACCIÓ

Les casualitats no existeixen. Si et trobes enmig d'una situació, per alguna cosa que hagis fet o pensat o imaginat o sentit, ets tu mateix que t'hi portes. Culpar als altres, als imponderables --que ara està de moda dir-- no serveix com a excusa.
Porto un cert temps, no massa, excusant-me en moltíssimes coses. Em lamento de no tenir més bon sou, em lamento de no tenir la casa dels meus somnis, em lamento que la relació que tinc amb la meva parella no s'acosti al meu ideal de relació, em lamento de què no tinc temps i fills per cuidar, em lamento de moltes coses que no he après i m'imagino que si ho hagués après ara tot seria d'unaltre manera. Em passo més de la meitat de la meva vida tancat dins una closca i visualitzant el meu món ideal, deixant de banda el que visc, l'únic on puc donar validesa als meus sentiments i emocions, on puc créixer com a persona. La meva energia es tradueix en dos fets: lament i resignació.
El que passa, quan passa i ets concient de què passa, et canvia totalment la visió de les coses. A partir de la lectura d'un article d'un diari on parlava de la llei d'atracció --quatre ratlles mal escrites per sintetitzar tota una filososfia de vida, vàlida com qualsevol altra-- em comencen a canviar certs conceptes, actituds. Hi ha moviments que es mouen a on desitges que es moguin, hi ha com un abisme als peus que et dóna sensació de vertigen, un cuquet a l'estómac que et rossega l'adrenalina que guardes pels moments crítics.
Jo he recollit d'aquesta llei el que m'interessa, el que he vist que es mou a dins quan hi penso i que ho explico per tal de què em quedi clar a mi. La llei és molt senzilla. Si tu vols arribar a alguna cosa, t'hi has de posar en tots els sentits -- aquí hi arribo!-- El que passa és que aquesta llei sempre actua en nosaltres --com la llei de la gravetat, que ens influencia notablement amb tot el que fem sense distingir si és positiu o negatiu-- i com que la majoria de nosaltres --aquí jo m'incloc-- som persones que normalment no parem esment amb el que pensem, actuem moltes vegades per inèrcia, esclaus de la rutina, xais cap a l'escorxador... tenim tendència a pensar d'una manera determinada i quedar-nos encastats en allò que no desitgem però que no trobem la força per dur-ho endavant. No és senzill. Per exemple: Jo vull estudiar psicologia a la uoc. M'ilusiono i m'informo, convençut que és el que vull. Llavors ve la meva tendència natural a desfer tot allò que em pot beneficiar, vaja, a aixafar-me la guitarra i els pensaments venen en forma de 'no tinc temps' 'no tinc peles' 'ja no serveixo per estudiar' 'serà molt difícil' 'la por de conèixer gent nova'. Evidentment, mai estudiaré amb tot el meu cos, la meva ment, els meus sentits allunyats del que vull, tots anant a la seva bola, dispersos. Si canviés --en teoria!-- els meus pensaments negatius per uns de positius, si totes aquestes parts que em configuren com a Pep es posen d'acord per anar de bracet, tindria moltes possibilitats d'iniciar una aventura universitària.
Res, que a partir d'aquesta lectura del diari i pel que he pogut anar xafardejant per internet sobre aquesta llei, resulta que la setmana que ve començo un seminari sobre psicologia en el marc de les families que durarà cinc setmanes, sorprenentment disposo del temps necessari i ho puc pagar. Penso: caram!
I si penso: Sóc ric? --buf! que materialista!
Que ho acabo aquí. Gràcies per arribar.
Salut!